J.M.Calleja

L’obra de J.M.Calleja es desenvolupa en moltes diverses direccions que solen tenir com a eix comú la poesia visual entesa en el seu sentit més ampli, gairebé podríem dir panoràmic o en forma de ventall, perquè els poemes visuals de J.M.Calleja assoleixen tota mena de formes i d’aspectes : films, vídeos, accions poètiques, llibres, mail-art, plaquettes, carpetes, objectes, cartells postals, instal·lacions i muntatges (poètics).

En aquesta ocasió presenta sis obres de 1996 a Can Palauet, a Mataró. Cadascuna d’aquestes instal·lacions o muntatges ocupa un espai determinat de l’edifici, ja sigui una sala o un passadís. Tres d’elles són inaccessibles, estan dintre d’un espai al qual no podem entrar i, per tant, hem de veure-les des de la porta, a una certa distància. Les altres tres permeten que ens hi acostem o que donem tombs al seu voltant i que les observem des de diversos punts de vista.

Ens referirem a cadascuna per separat, tot intentant donar pistes i apunts perquè el lector/espectador en faci la seva particular lectura/percepció i d’aquesta manera s’aventuri a traspassar les obres per arribar a … on cadascú vulgui.

The original is lost

Es tracta d’un muntatge format per 9 serps de diferents mides i colors i 52 ous daurats escampats aleatòriament per un espai intrincat (on encara es pot veure l’antiga premsa de la casa) amb diversos nivells i escales; un espai que assoleix un cert aspecte de caverna, on no podem entrar; només hi pot accedir la nostra vista.

Algunes de les serps -tot i estar dissecades- per la seva posició, per com estan situades, ens fan dubtar sobre si són vives o no, la qual cosa afegeix un cert grau d’intranquil·litat en l’espectador.

El nombre d’ous (elements vitals i contenidors de vida) ens fa pensar en les 52 setmanes que té l’any; 52 períodes de temps que ens permeten realitzar tota mena d’activitats. El fet que aquests ous siguin daurats els relaciona amb la fortuna i amb la sort. Per tant, poden ser interpretats com a lapses de temps afortunats, aquelles èpoques o períodes en què les coses en surten bé.

Però no s’ha d’oblidar que per aconseguir-los s’han de salvar els obstacles perillosos i verinosos que representen les serps.

Letters

En el passadís que es troba entre el primer i el segon espai hi ha un muntatge que ocupa un pany de paret. Sobre un fons vermell es poden veure tres rengleres de lletres amb un ordre determinat. Són 13 peces de marbre negre (13x13x2 cm) amb la inscripció daurada d’una lletra. Estan situades en tres fileres que tenen cinc, tres i cinc lletres respectivament : AABEE són les lletres de la primera línia, EJL, les de la segona i MRSSY, les de la tercera.

Si bé es pot descobrir fàcilment l’ordre alfabètic, es fa difícil de deduir-ne alguna altra cosa. Aquest és, molt probablement, el muntatge més enigmàtic de l’exposició.

Es tracta d’un homenatge a un altre artista. Són les lletres del nom de James Lee Byars, un personatge que agrada a J.M.Calleja, posades per ordre alfabètic, la qual cosa les fa perdre el significat evident i les fa assolir una aura misteriosa. Els colors utilitzats també fan referència als que utilitza sovint Byars.

Natura morta

Aquesta és una altra de les instal·lacions que cal veure des de la porta de la sala. Tota l’habitació està coberta per una gran catifa de cabells humans; una extensió de pèls de totes mides i colors que ens fa pensar en tot allò que d’humà anem perdent al llarg de la nostra vida. Al fons de la sala es pot veure una porta on hi ha penjades vuit gàbies daurades.

Els retalls de cabells humans esdevenen una autèntica natura morta que ho envaeix tot. Les gàbies del fons, per més que siguin daurades, no deixen de representar certs símbols de la pèrdua de la llibertat, una metàfora literària que ja ha esdevingut popular. Unes gàbies daurades que sovint volen emmascarar i dissimular el fet que no són res més que trampes on podem caure i ser esclavitzats, empresonats i controlats.

Les gàbies a la porta també semblen voler barrar el pas o advertir a tots aquells que vulguin traspassar l’ampit i aventurar-se a anar més enllà, a l’altre costat.

In illo tempore

La tercera sala inaccessible porta per títol In illo tempore. Es tracta d’un altre espai que també té el terra cobert, en aquest cas de naftalina; una substància blanca cristal·lina que impregna l’ambient de la seva característica i penetrant olor. Una substància i una olor que ens retornen els records dels armaris i els calaixos antics on es guardava la roba.

A banda i banda de la sala, penjats a la paret, uns rellotges sense busques, també antics, ens transporten a un temps i a un espai intangibles, surrealistes i misteriosos; un temps i un espai que ens neguitegen i ens deixen sense alè. Tot plegat ens parla del temps en suspens, un temps que no sabem quin és ni el podem mesurar. Un temps passat que potser cal conservar en el nostre record.

Etemananki

És el més escultòric dels treballs presentats. Es tracta d’una mena de ziggurat, d’aproximadament un metre d’alçada, fet amb vidres i paper. Els dos materials s’alternen per pisos, a cada pila de mil fulls en blanc li correspon un vidre, col·locat horitzontalment, que va disminuint de superfície a mida que augmenta l’alçada del pis, fins a assolir la característica forma de piràmide truncada.

La forma de ziggurat ens fa pensar en les característiques torres de pisos pròpies de Mesopotàmia; aquesta mena de construcció religiosa que feia de lligam entre la terra i el cel. El terme accadi de siqurratu vol dir torre de pisos. Solien tenir entre tres i vuit pisos, amb el nivell immediatament superior sempre més petit que l’inferior, i podien arribar a tenir fins a 100 metres d’alçada.

Un dels més famosos ziggurats és el de Babilònia, dedicat a Marduk, el nom, sumeri del qual era, precisament, E.temen.an.ki, que vol dir “residència del fonament del cel i de la terra”.

La peça de J.M.Calleja té set pisos que s’aconsegueixen superposant fulls de paper en blanc; cosa que ens fa pensar en les enormes possibilitats que ens ofereix el paper per reflectir les idees i els sentiments (escrits o dibuixats) i d’aquesta manera poder accedir als estadis superiors fins a arribar a connectar la terra i el cel particulars de cadascú.

Rostolls de taller

És el títol d’un gran cercle de 3 metres de diàmetre realitzat amb una multitud de trossos, bocins, talladures i escapçadures de marcs de quadrés de tot tipus i estils.

Es tracta d’una espectacular peça que recupera allò que de més sobrer té l’art, allò més insignificant i pobre. Són restes del perímetre de la creació, deixalles de marcs d’obres d’art que estaven destinats a ser menyspreats i rebutjats, però que per atzar dels destí i voluntat de l’artista també poden arribar a ser artístics i formar part d’una obra humana.

Es tracta també d’un cúmul d’imperfeccions que esdevenen una forma perfecta, un cercle. I, al mateix temps, és una reivindicació de la pobresa, de les restes, de les coses sobreres, d’allò que llencem, dels residus, dels sobrants, etc.

Epíleg

Els sis muntatges o instal·lacions poden ser percebuts també com un itinerari. Cadascun d’ells es complementa amb els altres fins arribar a formar un gran ventall de suggeriments, d’indicacions, d’insinuacions que ens fan sentir i pensar. Un ventall poètic i visual que fa explosionar la poesia visual pròpiament dita en milers de formes i d’aparences. Perquè l’important no és l’ofici, la tècnica o el mitjà, sinó fer sentir. No fos cas que ens ocorregués allò que la saviesa oriental ja avisava amb ironia, que miréssim el dit com els imbècils quan aquest assenyalés la lluna.