GUERRA I MORT |
David Castillo
|
Guerra, guerra, guerra, guerra, guerra, guerra… Ens hem fet vells, han canviat els homes, hi ha hagut revolucions, contrarevolucions, han caigut els imperis. L’únic que no ha desaparegut ha estat la guerra. I ens enfrontem a l’assassinat massiu, als soldats americans i britànics rematant els ferits als fantasmagòrics edificis de Fal•luja. Tota una educació sentimental que podem recordar des de la infantesa: Vietnam, Cambotja, Biafra, Palestina, el Sinaí, Beirut, Sumatra, Granada, Nicaragua, Guatemala, Somàlia, Eritrea, el Salvador, Colòmbia, els Balcans, Ruanda… fins a la guerra del Golf, la guerra del petroli, que ha tingut dues parts amb un parèntesi dins del qual se situa l’episodi de les Torres i Afganistan, on els americans han continuat la guerra dels soviètics, transformant l’amic en enemic, com tantes altres vegades.
Guerres grans i de poderosos, petites guerres oblidades, tant se val. Canvis geoestratègics, interessos econòmics, conflictes religiosos, qualsevol excusa és bona per reproduir l’horror, per alimentar la bèstia armamentística. No callis, no miris, no opinis, sigues independent, no et mostris antiamericà, fes-te immune a les notícies, no et deprimeixis, fes exercici, domina les teves emocions fins a fer un Visca la guerra! com a aparell generador de notícies, d’experiències, de novel•les, de pel•lícules… Tant se val. Tot per l’art? El poeta J. M. Calleja ens ofereix un tast de guerra a través d’una col•lecció de peces, elaborades amb fragments de diaris des dels anys setanta, una reflexió sobre la mort a través de l’art social en uns formats que m’han recordat l’art pobre recuperat pels artistes portoriquenys en la darrera biennal de Nova York. Són peces que combinen alguns dels interessos de l’artista, la permutació entre arts plàstiques i literatura, la interacció entre poesia visual i concreta, la reivindicació de la imatge com un estereotip de l’abstracció creativa. L’exposició recull uns instants, potser unes informacions inapreciables de tant repetir-se, que generen en la majoria la indiferència. La inèrcia de la mort i el periodisme, del periodisme sobre la mort, no és excusa sinó pretext per a la reflexió de Calleja, que altera el realisme amb aportacions conceptuals sobre els mecanismes de censura, de l’atzar dins l’assassinat generalitzat que implica la guerra. El govern vol recuperar unes relacions d’amistat amb els Estats Units, mentrestant, els Estats Units escampen el seu foc arreu. Amb les seves empreses demostren la cobdícia i infinitat de teòrics i d’articulistes justifiquen i beneeixen tot aquest estat de coses. Davant una situació tan vergonyant, aquestes peces de J.M. Calleja em recorden l’esperit insurgent del meu vell amic, la comunió llatina entre estètica i ètica, la supervivència de l’art enfront la massacre. |
|
Text presentació ENSW NEWS. Galeria H20. Barcelona 2005 |