J.M.Calleja

Si la poesia concreta el discurs en una sola frase, en una paraula o fins i tot en un fragment de la poesia, la poesia visual conté restes sil·làbiques, residus de lletra o jocs combinatoris entre l’escriptura i la imatge, allà on el sentit ha desaparegut o es mostra mig enterrat per la presència d’allò que és ambigu. Però tant en l’una com en l’altra, l’espai que envolta o que hi ha entre el cos de la lletra o el de la imatge, és fonamental en la composició. Gràcies a ell, les frases, les paraules, les restes de lletres o les imatges respiren i s’articulen, creant extensions i disseminacions, estructures plàstiques, arquitectures de signes, edificis de forats negres o blocs de veus escrito-dibuixades.

Així passa en aquest llibre on la paraula, a vegades multiplicada i expandida, ha naufragat en diverses ocasions, i només en queden petjades, a vegades disseminades, que es mostren com alfabets, convidant-nos així a crear una manera diferent de parla o una nova relació amb el que ens envolta. En tot cas, es tractaria d’una parla diferent que inclouria, a més de paraules, colors, traços gestuals, crits, condensacions o grumolls de veu, abandonant, encara que només fos una mica, la compressió i condensació la que la parla comuna ens té sotmesos. Es tractaria, amb aquests alfabets, d’imaginar recorreguts mai realitzats; de pintar amb la veu; de construir arquitectures fràgils, i fins i tot, en ocasions, d’esprémer els sons per tal de produir sonoritats mai escoltades, com aquelles que “escoltàvem”, astorats, davant un quadre de Henri Michaux en què una multitud de signes es desplaçava i premia cridant d’una banda a l’altra del llenç. “La pintura és escriptura”, deia Octavio Paz ¹, al·ludint al Gran Vidrio de Duchamp; una escriptura que, segons la meva opinió, tindrà aquí la possibilitat de ser articulada i pronunciada.

En aquest llibre, es mostren alguns alfabets: els produïts pels poetes Calleja, Caulfield, Gangi i Gubbins, en què l’escriptura, com a punt d’origen, conviu amb la pintura, amb l’escultura, amb l’arquitectura o amb la dansa, donant forma a múltiples creus intermedia per on voldria passejar de forma individualitzada.

J.M.CALLEJA

En l’obra de Calleja, per exemple, quan la lletra A de l’alfabet conversa amb l’aigua, la C amb un grup de cartes de la baralla espanyola o la F amb unes tires de negatiu fotogràfic de cel·luloide absent d’imatges, es produeix una articulació que podria semblar reductiva. Seria així, si el cercle es tanqués amb aquest enllaç, però, si donem la volta al cercle, és a dir, si el començo a recórrer en sentit invers, la relació que s’estableix entre la lletra A i la imatgeescrito-dibuixada de l’aigua, es mostra només com un punt de partida: com el començament d’una relació estreta entre el signe alfabètic i la imatge, que dóna peu, no ja a quedar-se estàtic i rígid davant d’aquesta connexió mostrada, sinó més aviat a obrir l’enllaç A-aigua a qualsevol lloc comú on aquesta aigua es trobi; i així, d’aquesta manera, podríem “veure” mentalment lletres “A” de diverses mides en obrir l’aixeta de la cuina de casa o en trobar-nos de sobte davant el mar, anant més enllà de la relació amb una marca concreta d’aigua mineral apuntada a la primera imatge d’aquest alfabet.

Però ni tan sols amb aquesta inversió s’acaba el recorregut d’aquesta primera imatge, ja que, d’altra banda, la lletra A de l’alfabet obre aquí les seves portes, en altres direccions, per combinar-se i articular-se amb altres imatges com la d’una agulla, una ametlla o un bloc d’argila, per exemple, on l’empremta de la “A” quedaria adherida a la icona de cadascun dels substantius, obrint així novament l’enllaç, encara que de manera diferent, amb cada una de les possibles variants icòniques o tridimensionals dels objectes esmentats.

CARLOTA CAULFIELD

L’escriptura dels signes de l’Alfabesi de Caulfield es mostra d’una altra manera: cadascuna de les lletres escriu i dibuixa el seu propi territori, traçant recorreguts lineals que tenen el seu punt d’origen en el mateix signe, com si es tractés d’una imatge estel·lar de cossos. I així, si “l’Aigua en l’aigua” inicial de la primera lletra es manté en el seu propi territori líquid, “La divinitat neix a A” crea una línia ben diferent, en recórrer altres paisatges i assolir territoris desconeguts i fins i tot inextricables. I si la “Lletra d’oïda aguda” se separa només una mica del signe i amb prou feines li dóna la volta, el “Joc d’alternances sil·làbiques” escriu una línia intermitent, aparentment descomposta. Però tot conflueix cap a un mateix punt de partida, cap al seu punt d’origen, al voltant del qual s’apleguen sensacions diverses i discursos de densitats variables. Cada línia conté una parla diferent; disposa d’un cos únic i exposa a la vegada la seva pròpia primesa, enllaçada a una determinada estructura òssia que li és característica. Així observo les vint-i-sis figures de l’Alfabesi de Caulfield.

I d’altra banda, a l’interior de cada una d’aquestes imatges, les frases no es toquen, sinó que s’envolten de capes de silenci que dificulten l’escolta de qualsevol altre recorregut. Entre dues línies qualssevol hi ha un abisme, i el que una diu, mai no és escoltat per l’altra. Es miren entre si, però no es toquen ni s’escolten. Hom diria que cada línia té els seus propis ulls, encara que també no té mans ni orelles. Observo així el cromatisme de cada un dels breus discursos que donen forma als signes de l’Alfabesi, que inunden l’aire de matisos i tons esfilagarsats. Cada estrella brilla amb colors diferents.

ARIEL GANGI

Que en Alphaumbra exposa, juntament a l’alfabet, les ombres d’aquest alfabet, convertides en objectes i en personatges diversos. Unes ombres que, en paraules de Dorfles, “ens permeten captar l’autèntic significat de la llum” ². D’una llum ordenada alfabèticament i al mateix temps separada entre si, lletra a lletra, davant la qual els diferents signes es mostren aquí nus de tota addició o ornament, encara que enllaçats a la seva pròpia petjada, que és al mateix temps un lloc de fuga i de recorregut. Però d’un recorregut que està situat només a l’inici del seu camí; “que és l’ombra del cos”, tal i com afirmava Seymour en referir-se a l’obra de Richard Long ³; i d’un cos que en si mateix és, molt probablement, l’abstracció d’un objecte real.

I així, en Alphaumbra, l’estructura del signe alfabètic es transforma a vegades en l’ombra d’una forquilla i un ganivet, mentre que en altres, per exemple, la petjada adopta la petjada negra d’una pistola, d’unes tisores o d’un senyal de doble direcció, seguint la disposició original de les línies constituents de cada una de les lletres de l’alfabet, que s’haurien originat, al mateix temps, seguint l’estructura d’un objecte concret. Però el trànsit entre signe i petjada té components aleatoris, ja que la forquilla i el ganivet podrien ser substituïts per dos llapis, i les tisores podrien haver estat unes alicates o una agulla d’estendre, que es posarien en contacte amb el signe i, d’una manera més llunyana, amb l’objecte o objectes originals d’on aquest objecte surt.

Encara que, sota el meu punt de vista, el que més destaca en Alphaumbra no són els mateixos signes, sinó més aviat les ombres que aquests signes “produeixen”. I és que, segons Hausmann “és l’ombra el que desintegra i el que deforma les coses” ⁴. És l’ombra la que dirigeix el signe, en una direcció marcada per l’objecte que mostra i desvetlla, situat en un camí que amb prou feines acaba de començar.

MARTIN GUBBINS

I els blocs alfabètics de Gubbins són, en si mateixos, densitats i dissolucions escrites, compostes per línies, grumolls, ressons i esvaïments de signes, que donen forma a una malla, a un teixit, a una textura de lletres deformades en forma d’encaix, on estries de boira amaguen edificis verticals de traços. Els blocs es podrien veure com a geografies de grafies, ocupades per un variable i divers nombre d’habitants, marcat i determinat per les lleis de l’atzar. Gelosies murmurades; arquitectures de veu escrita, en les quals la parla negra cavalca sobre el silenci en una infinitat d’alternances i creus, empedrant l’àrea amb blocs atapeïts i soldats de granit i de vent.

El temps es mostra congelat, i no només obre les seves portes a l’espai, sinó que és també espai, per les venes del qual circula l’aire que encara no ha estat contaminat per l’escriptura. Però la paràlisi és només parcial, ja que, de cop i volta, sentim que el conjunt escrit, que semblava adormit, rellisca verticalment a gran velocitat, arrossegant i deformant els signes que conté. Els blocs d’escriptura s’exposen així plens de vida i de moviment. L’escriptura s’escola i, a vegades, gairebé desapareix.

¹ Paz, Octavio. Apariencia desnuda. Ediciones Era, Mexico, 1973, p.30

² Dorfles, Gillo. Imágenes interpuestas. De las costumbres al arte. Edit. Espasa Calpe, Madrid, 1989, p.154

³ Seymour, Anne. “Walking in circles”, en el catàleg del mateix nom de l’exposició de Richard Long de la  Hayward Gallery, del 14 de juny al 12 d’agost, Edit. Thames and Hudson, London, 1991, p. 25

⁴ Chévrier, Jean François. “Las relaciones del cuerpo”, en el catàleg Raoul Hausmann, corresponent a l’exposició celebrada en l’IVAM, Centro Julio González,  del 10 de febrer  al 24  d’abril del 1994, IVAM, Valencia, 1994, p.109

Pròleg  del llibre ABCDario… Ediciones Canibaal. Valencia 2015