J.M.Calleja

   Atrapa’m per la seda dels meus rínxols,
   aigua cremant, on peixos sens destí
   dansin amb lent trot pels replecs ardents
   del bosc sense retorn: mirall diví.

                                     M. dels Àngels Ballbé

Es tracta d’un recinte circular limitat per la solidesa d’un mur. En el seu centre, a terra, un triangle equilàter, suma d’altres quatre triangles equilàters més petits, s’interposa al pas. El peus es frenen. La mirada se sorprèn, el triangle del centre és un mirall que retorna la mirada als ulls que miren, al temps que completa en el seu interior la rodonesa de la volta que cobreix des de dalt tot l’espai. Rodonesa perfecta, buit, d’un instant fet mirada entre la infinitud del temps.

Abocats al mirall, la caverna és vertical, i la seva boca és un brocal limitat per les anguloses dimensions de tres triangles de cabells. Són cabells de dona. Cabells triangulars de dona. Pubis abstracte -perfecció platònica del concepte del que és abstracte-.

Els signes esdevenen símbols, senyals, evidències. Uns i altres se superposen, es devoren i es multipliquen. La mirada és retornada a l’ull. L’ull projecta la mirada contra la volta, la de dalt, la de baix. I l’espai, el de la profunditat del mirall, el del fons de l’alçada, de sobte es transforma per a l’ull en un abisme sense ribes al temps que és un límit sense abismes.

Veig. Veig. L’ull batega abismat en la rodonesa. Déu és rodó. La dona embarassada, també. El triangle assumeix la rodonesa de la volta. Triangulació de cercle -nova versió de la clàssica quadratura per a una mentalitat més paritària-.

Són tres triangles de cabell -intimitat femenina- que, junts, conformen un unitat major, un triangle que és suma i que assumeix l’existència dels altres -com succeeix en totes les divines trinitats que hipostasien a les forces primordials -al mateix temps que reflecteix en el seu interior -metàl·lic, mineral brillantor de mirall- tot un món que és catedral, i és úter(1).

Brahma, Shiva i Visnú són tres principis -divinitats- que conformen un Absolut que assumeix en el seu ésser totes les contradiccions: destrucció i creació, mort i vida, dolor insuportable i plaer extrem i, també, l’efimeritat del pèl i la perennitat del firmament de pedra del forn.

Però pot succeir que, de sobte, en el laberint rodó, al jardí, et fereixi un llamp que traspassa les teves orelles, els teus polsos, de foscors. Algú que afirmi amb sorna: tu, això què és? I que la seva veu arrossegui l’ull cap a algú que, amb més o menys cicatrius de temps a la cara, busqui el sentit del que veu pronunciant un discurs sense sentit.

En tot cas, el succés reafirma la idea: la classicitat de la composició -el seu anhel platònic d’immobilitat- es desfà a l’instant. La visió ha estat un present efímer. Els ulls retornen vertiginosament al tren dels instants buits, a la quotidianitat.

J.M.Calleja, expert en l’art de la creació de pomes visuals, accions i instal·lacions, és un experimentat faedor de metàfores, un explorador de recursos poètics que van des de la lingüística -“mis ojos rastrean / los párpados del mar”, publicà al seu Fruto deshabitado, el 1980- a instal·lacions en què el simbolisme i la utilització d’elements antagònics -coincidentia oppositorum, a vegades- ens indueixen a la reflexió.

El repertori dels seus materials és, per definició, il·limitat. Encara que són els elements més primaris els seus preferits. Així, l’aigua, la sal -sal a tones; 2 tones en va utilitzar en la seva última instal·lació de Vitòria, Espejismo-, el foc, la sorra … o el soroll de les onades del mar, es converteixen a les seves mans en realitats que són referències d’altres realitats. Símbols, metàfores, que segons la seva posició en l’espai, el seu número, color, serialització … modifiquen o multipliquen el valor analògic i poetitzador que ja tenen per se. Despleguen una i altra vegada el seu poder de fascinació. Tot això amb una característica general que és pròpia de la seva obra, el seu lirisme. Un lirisme que a vegades ens pot resultar desconcertant, i fins i tot incòmode.

A cada una de les seves instal·lacions són fonamentals les característiques de l’espai de la seva realització. En aquest sentit, el lloc defineix l’obra. L’home es deixa ferir -guiar- per la circumstància. Encara que, això, amb un truc previ: els espais són sempre espais privilegiats. No val qualsevol lloc. L’autor té cura de la seva elecció. El lloc, ja sigui un edifici com aquest forn antic, un vell dipòsit d’aigües a Vitòria(2), un claustre a Girona(3), o sigui un carrer a l’Hospitalet(4) o a Mataró(5), o el mar obert de la seva pròpia ciutat, ha de tenir una especial significació. Ha de desprendre una forma particular d’energia.

El que és apol·lini en l’obra de J.M.Calleja, el grec que portem dins, està una i altra vegada present en el càlcul matemàtic -pitagorisme implícit- que es manifesta en totes les seves instal·lacions i en els seus esdeveniments. Juga amb el límits, però ben calculats. Col·loca objectes a l’espai o realitza accions, però els sotmet a un ordre rigorós. El temps i l’espai ben mesurats, moderats. I la mesura intencionadament posada en evidència, i sense enganys per a l’ull -no com succeeix al Partenó-. El cosmos s’imposa al caos. Apol.lo guanya la partida a Dionisos, encara que s’hagi fet amb uns daus -veure , per exemple, Efígie, 1984-.

1 Triángulo Divino. Ciudadela Horno, Pamplona, 2000
2 Espejismo Centro Cultural Montehermoso, Vitòria-Gasteiz, 2000
3 Jardí d’hivern. Claustre del Centre Cultural La Mercè, Girona, 2000
4 Paratge marí. Opus 87. Carrer de les Roselles, Hospitalet, 1987
5 Rrosa-ae. Carrer santa mARTa, Mataró, 1985

Text del catàleg Triángulo Divino. Ciudadela Horno. Pamplona 2000