J.M.Calleja

Entre la poètica i la plàstica, J.M.Calleja ha triat la via del mig, la que té els seus orígens en la poesia visual i acaba en la instal·lació plàstica. Trastocar el significat de les coses, alternar la mirada entre el real i l’imaginari, codificar de nou els sons, les imatges de sempre i de totes les civilitzacions són funcions del poeta i de l’artista.

Els treballs de Calleja sempre s’han caracteritzat per aquestes inquietuds i per una reflexió sobre l’espai, el temps i els elements materials.

A La veu dels déus utilitza l’aigua i el so, constants poètiques de treballs anteriors. Al Concert 19.Opus 84 empra com a música el so del mar. Un fet casual, com és el degoteig de l’aigua és el punt de partença d’aquesta mena d’impluvium que J.M.Calleja ara ens presenta al bell mig del magnificent Pati Manning.

Un gran mirall simbolitza un pou central obert a la generositat de la pluja, on es reflecteixen el cel i els núvols. Al seu voltant, cercles concèntrics amb cinquanta-dues galledes plenes d’aigua constitueixen a la vegada cercles del temps i l’aprofitament de la pluja. El xim-xim i el degotall insistent d’una pluja que ens repica l’oïda a tot el claustre del pati ens recorda, una vegada més, la dimensió immaterial d’un element material per excel·lència: l’aigua, que dóna vida i fertilitza.

L’artista pren el pou com a extensió d’aquesta “veu dels déus”, que prodiga energia. El pou com a símbol de les aigües adormides, on es troben les aigües superiors amb les aigües inferiors. I tampoc no ha volgut oblidar les al·lusions al circuit “pluja-terra-aire-núvols-pluja” i al fet màgic de l’evaporació.

El poeta juga amb la metàfora i el simulacre. El mirall com a substitut de l’aigua, com a pantalla reflex d’un espai infinit, incommensurable, i converteix la instal·lació en un homenatge a la natura i a la seva capacitat de transformació material i simbòlica.

A la instal·lació de J.M.Calleja, s’hi deixa sentir un altre element important: el temps, com a cicle vital de la natura i dels homes i, també, la dimensió incontrolable de l’atzar. La pluja es presenta com un fet atzarós i mític alhora, que pren una dimensió sagrada quan recomença. Cada vegada que plou significa que s’inicia un cicle nou. A les diferents cultures, l’aigua o la pluja gaudeixen d’una veneració popular, tant en els seus aspectes benefactors com, en ocasions, destructors. Danses i cançons populars han celebrat l’arribada de les pluges, mentre que una gran quantitat d’ex-vots fan referència a la força arrasadora de l’aigua, fins i tot les modernes i televisives prediccions del temps responen a la inquietud de l’home avançat pels atzars de la naturalesa, però, sobretot, per la pluja.

Els cercles d’aigua de la instal·lació de J.M.Calleja m’han fet pensar en una altra idea temporal vinculada a la pluja i a la predicció del temps. Ara recordo el pronòstic de la ceba que durant alguns anys de la meva infantesa havia celebrat ritualment: la nit de cap d’any es deixaven a la intempèrie dotze cassoletes amb cebes, segons un ordre que corresponia als mesos de l’any. L’endemà, les cassoles que apareixien més plenes d’aigua indicaven els mesos que serien més emplujats.

La proposta de Calleja ens suggereix aquesta i moltes altres coses i preserva la condició material de l’aigua com a element natural, capaç de desencadenar en els homes les manifestacions i reaccions culturals més diverses. La “veu del déus” no és aquí la o ira o el càstig, sinó l’energia i la veu benefactora de la natura, expressada des de la metàfora poètica i plàstica.