ESPEJISMO
Centro Cultural Montehermoso,
Vitoria-Gasteiz 2000
| ESPEJISMO | |
|
Tot l’espai de l’antic dipòsit d’aigües, sonoritzat amb l’oreig marí. Materials: 2 tones de sal marina i 16 fotos, de 1 m. d’alçada i 1,50 m. d’amplada cadascuna. Col·laboració: Sabina Calleja (fotos). Ajudant tècnic: Jaume Simon. |
|
| ESPEJISMO DE J.M.CALLEJA |
Angela Serna
|
|
“Agua que nace en la fuente serena del mundo, surgiendo en la profundidad; agua del río inocente que pasa y se vierte, se funde en la entraña del mar. (…) Aguas que bañan aldeas y matan la sed de la población. (…) Agua de los manantiales, origen del agua con su misteriosa canción. Agua que el sol evapora, ¡bendita la hora! (…) Tierra, planeta agua.” “Planeta agua”, de Guilherme Arantes. Adapt. V. M. Han passat més de 130 anys des que, pel 1868, l’Ajuntament de Vitòria va encarregar a Ricard Bellsola, enginyer de camins, canals i ports, un primer estudi de les obres “que fuesen necesarias para conducir a la citada ciudad, al punto llamado del Campillo, las aguas provenientes de la falda del Gorbea de un manantial llamado “donde nace el agua “; i més de 100 anys des que, el diumenge 21 de setembre de 1884, el qui llavors era l’alcalde, Odón Apraiz, anés al veïnat de Gasteiz per anunciar que, finalment, aquest dia, a les 5 de la tarda, el dipòsit començaria a funcionar “abriendo anchos cauces a las corrientes de adelanto por todos sentidas, y derramando verdaderos torrentes de nueva vida sobre Vitoria…”. Acabem d’entrar al tan esperat any 2000 i aquest vell dipòsit recupera tota la seva força gràcies a l’exposició Espejismo de J.M.Calleja, que ens porta, en certa manera, als orígens de l’edifici: “on neix l’aigua”, aquesta font transportada a la ciutat per un complex sistema de tubs, fins a inundar, a la part alta, una “caverna màgica” destinada a acollir les seves aigües. Aquest receptacle d’aigua dolça, font de salut i prosperitat que avui, i des de fa alguns anys, no acompleix cap altra funció que la d’acollir art. Allunyat del seu primer ús, sense aigua, conservant encara la seva empremta, el dipòsit és un univers subterrani amb una olor a rància, a passat, actualitzat només per les mostres artístiques diverses que l’envaeixen de tant en tant. Una espècie de temple que hauria perdut el seu caràcter sagrat, però que segueix conservant la seva majestuositat de sempre, com si una estranya aliança amb una força superior li hagués impedit continuar “respirando con todos los violines sin cuerdas/ en la escala de las heridas y los edificios deshabitados” o, el que és pitjor encara, ser portador d’aquesta “agua que no desemboca”, rimada per Federico García Lorca. No és casual que J.M.Calleja hagi triat el dipòsit d’aigües per dur a terme la seva particular visió del món. I és que aquest espai s’adapta com un guant a la recerca i reflexió que sobre l’ aigua dur a terme des de fa alguns anys. Només cal esmentar les seves exposicions Paratge marí.Opus 87, presentada a H’ART d’Hospitalet el 1987; La veu dels déus, al Pati Manning i Retornar a les deus, a la Galeria Arcs & Cracs (instal·lacions fetes a Barcelona el 1992), o Passatges d’aigua, al Centre Cultural d’Alcoi el 1993. A ningú no se li escapa que, com diu Francesc Miralles, “l’aigua ha estat font d’inspiració , punt de partença i d’arribada a l’obra de nombrosos escriptors, poetes, músics .. de pobles i cultures diverses; no obstant això, sorprèn que aquest element, tan viu en significacions simbòliques en totes les cultures, tan present en la nostra quotidianitat, tan necessari per a la nostra vida, no sigui objecte d’una més gran atenció per part dels artistes, en especial, dels artistes conceptuals” (a Passatges d’aigua, Centre Cultural d’Alcoi, 1993). Aquest no és el cas de J.M.Calleja, la trajectòria del qual demostra la seva preocupació recurrent per aquest element, essent un dels artistes contemporanis que han fet de l’aigua un dels vehicles de comunicació amb el món. En aquest sentit, Calleja aconsegueix recrear en el dipòsit de Gasteiz un microcosmos, una ciutat invisible i aquàtica. Una ciutat subterrània en la qual, igual que a Valdrava, de Italo Calvino, trobem, per inversió del punt de vista, la ciutat real i el seu reflex-miratge. Igual que Calvino a Dorotea, Anastasia, Isaura, Olivia, Esmeraldina … o la ja esmentada Valdrava, totes elles ciutats aquàtiques o estretament relacionades amb l’aigua, J.M.Calleja dissenya un espai virtual en el que podem desplaçar-nos i reconèixer-nos malgrat la seva no consistència. Igual que Calvino, ha sabut, també, imaginar un ambient, establir uns decorats i utilitzar elements estretament relacionats amb la capacitat de somniar de l’ésser humà. Al mateix temps, coordinant contraris, ha estat capaç de concebre un món més habitable i tolerant que el nostre propi món. Així doncs, encara que en aparença estigui tancat en si mateix, aquest dipòsit, tocat per la mà de J.M.Calleja, aconsegueix obrir-se i, a traves del joc del suggeriment, arribar al llocs més profunds de l’ànima on el que és oníric i poètic són quelcom més de ficció. La proposta de J.M.Calleja neix d’un miratge: un desplaçament sorgit per la juxtaposició, la coincidència de dues realitats oposades i condemnades, en principi, a no conviure en la realitat : el dipòsit, destinat a acollir aigua dolça, aigua de vida i prosperitat, una aigua tranquil·la; i el mar: aigua salada, en moviment constant. Una dualitat marcada per la trobada d’elements antagònics carregats de múltiples ressonàncies simbòliques. En un acte poètic de gran bellesa, unint elements diversos: fotografia, escultura, música i arquitectura, Calleja crea una obra global destinada a ser una orgia per als sentits: la vista, saturada per la contemplació del cel, la sorra i el mar que banya les parets; l’oïda, atrapada per aquest cant-murmuri d’onades que envaeix l’edifici; el tacte, al que conviden els blocs escultòrics de sal entre les columnes i el propi recinte; l’olfacte, estimulat per l’olor salada i rància que traspua el conjunt i, finalment, el gust, aquest gust que el nostre cervell assaboreix davant la saturació d’elements salins. Així de senzill: – 16 fotografies (1m x 1,40m) amb motius mariners: en clara al·lusió a les coordenades vertical i horitzontal, en perfecta harmonia; allò que sembla interessar a J.M.Calleja és precisament aquest punt d’intersecció de les dues realitats: l’horitzó, en el qual ambdues són una altra realitat. – 2 tones de sal: distribuïdes en blocs-escultures d’uns 100 quilos, envaint els buits entre els arcs del dipòsit en un testimoni manifest del seu exili mariner, ja que extreta d’aquest mar que inunda l’edifici, esculpeix amb solidesa el germen d’aquesta nova realitat. – Soroll-murmuri d’onades: penetrant per cada un dels trams-porus de l’espai i de l’espectador-passejant: gronxant-lo, atrapant-lo amb el seu etern cant de la ciutat de l’aigua, en aquest cas “intemporal”. – I el dipòsit: que fora ja de la seva funció original, perpetua en les seves formes (el quadrat) un domini vaticinat des dels orígens: ser testimoni immutable i silenciós d’un passat inexistent, avui actualitzat i transformat. Així de complex: La proposta de J.M.Calleja, aparentment simple i intranscendent per l’accessibilitat dels materials, sobrepassa els límits de l’exposició o instal·lació a l’ús. I això per diverses raons : primer, perquè aquí aquesta realitat, a la qual fèiem al·lusió, s’imposa sense miraments amb una força inusual; en segon lloc, perquè aquesta realitat és fruit de la indissociabilitat dels elements esmentats: no és possible separar cadascuna de les parts del tot Espejismo; en tercer lloc, perquè darrera d’aquesta simplicitat hi ha tota una reflexió i una filosofia de vida a la qual, els qui coneixen la trajectòria de J.M.Calleja en cadascuna de les seves facetes : poesia, poesia visual, instal·lacions, etc., ja estan acostumats. I és que J.M.Calleja és un artista amb majúscules que porta a les seves obres les inseguretats i les contradiccions que, com a ésser humà sensible, l’acompanyen en la seva quotidianitat. Però, a més a més, no és conformista a l’hora de pensar i de plasmar els seus projectes. I això en tots els nivells del procés creatiu, inclòs el tractament de l’espai. Així, si normalment, un espai, galeria… acull l’obra o conjunt d’obres d’un o més autors com a pur recipient extrínsec i passiu (un element afegit, a vegades molest), en el cas de J.M.Calleja, i d’aquest projecte concret, es tracta de quelcom diferent: Espejismo ha estat pensat per i per al dipòsit d’aigües de Gasteiz, fins al punt de néixer i morir en aquest espai. Tal vegada, perquè J.M.Calleja no pugui evitar fer l’ullet amb un altre gran poeta i pensar, com ell, que “nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar / que es el morir…”: espai-temps en què és possible la trobada, la comuna-unió dels contraris. Aquest treball que, des d’avui, es proposa a aquelles persones que s’acostin fins al dipòsit d’aigües de Gasteiz ofereix alguna cosa més que un pur passatemps: ofereix un desplaçament a través del temps des d’un espai que acull, transformat en metàfora, la unió de les aigües: les aigües que pertanyen a la historia del dipòsit, avui absents, i l’aigua salada convocada aquí per la coincidència dels elements que la componen. Miratge possible, únicament, per l’existència del dipòsit com a lloc de trobada i unió d’ambdues realitats: línia d’un horitzó màgic que transporta a l’altre costat del mirall: reflex d’una recerca que va més enllà de les aparences, en un espai-temps més oníric i poètic que cronològic. Un espai-temps més quadrat que circular. “CADA MAÑANA ME ASOMO AL MAR, (…) Cada mañana me asomo al mar, [del poema “Para que otro nazca”, de Carlos Aurtenetxe, La piedra acontecida, J. Oteiza & C. Aurtenetxe, Col. MAIOR, S.S. 1999] Desitjo que aquest viatge a través de Espejismo convidi a la reflexió personal i que de tornada puguem dir, com el poeta José Moreno Villa: “No pensamos venir, nos trajeron las ondas. |
|
|
Text del catàleg Espejismo. Centro Cultural Montehermoso. Vitòria-Gasteiz 2000 |
|