| EL COS IMAGINAT DE LES VOCALS DE J.M. CALLEJA |
Gustavo Vega
|
|
L’activitat poètico-visual de J.M.Calleja abasta tant els àmbits de la poesia visual bidimensional, com els de la poesia objectual, la instal·lació i l’acció. Les seves creacions algunes vegades es fonamenten en la metàfora, però altres vegades en les analogies i referències de les formes dels seus elements components. Així, les lletres, entre les seves mans -i sobretot les vocals-, a vegades perden la seva condició de vehicle de significacions fòniques -del tot o parcialment- i es converteixen en signe d’altres coses. El seu mètode consisteix -generalment- a mostrar algunes de les possibles analogies de les formes dels cossos de les lletres i les formes dels cossos dels altres éssers que habiten a l’univers. Així, per exemple, una lletra “a” escrita en forma de lletra rodona, es converteix en imatge antropomòrfica davant els ulls del poeta. El seu si és una panxa rodona plena de fantasies. Però la lletra “a” és la primera lletra de l’abecedari -i primera lletra d’amor, d’abraçada, d’ànsia …-. És la lletra que obre l’univers de la paraula -el món només és cosmos quan la paraula l’anomena, l’ordena, i l’abecedari pot ser vist com a símbol del dir, del llenguatge que anomena-. Però la vida és una cadena breu d’instants breus, i el que crea el llenguatge humà són només papallones efímeres(1). I la vida que és un anar essent al mateix temps tornada, és expressada com una doble unitat quan la lletra “a” torna sobre si mateixa i incorpora, per aclarir més el concepte, un bitllet de trajecte simple al seu si. És la idea d’un etern retorn que es pot contemplar en els moviments cíclics d’un cosmos més o menys ampli, que és sempre breu quan es fa vivència en l’ésser humà(2). Però invertida la “a” sembla una “e”. I ajuntant-les -com ho fa J.M.Calleja- s’erotitzen davant la seva mirada i, font de cossos, s’en-tú-siasman, es barregen com astres ferotges -universal correspondència de contraris, reflex de la nostra identitat original-,i la seva existència es transforma en un instant de plaer(3). I la “e” és una ¡eh?! que mira al seu voltant i investiga, i com un ésser nounat al món. Com un infant que manifesta la nostra natural tendència a veure, a conèixer-ho tot, a engolir-ho tot, s’empassa el món amb la seva boca oberta i ho emmagatzema al seu crani. En un cervell que és escriptura, que està format per enigmàtics grafismes(4). I la “i” és una conjunció copulativa, el nexe que uneix un dir i un altre dir. Joc mortal de l’existència, J.M.Calleja mostra aquesta lletra coronada amb la mirada opaca d’una calavera, per l’enigma d’una existència que fou, d’una existència que comença. Morir, viure, les dues cares, d’una mateixa realitat, d’una mateixa irrealitat, d’un mateix dir. Per això, entre un dir i un altre, la lletra “i”. Conjunció copulativa, o tatuatge, màscara. La “i” és vista també per l’autor com un rostre o màscara. Com a identificador personal d’un ésser que és vida i al mateix temps mort. Persona ve del llatí per sonare o del grec prosopon- que ve a ser el mateix-, la màscara que identificava els personatges en la representació del teatre del món, de la vida. I la “i” compleix en l’obra de J.M.Calleja aquest paper identificador, personalitzador(5). La “o” omple tots els forats. Destruïts els discursos i les significacions, ens introdueix com un mantra al món del silenci, de la pura vibració : ommmmm, ommm, omm, o…, de la música sense temps. O…, omm, ommm, ommmmm… per tornar una altra vegada a la paraula. Sentit últim del poetitzar: desvetllar com tot està en tot, i tot és ple, buit … com una “O” que ocupa tot el cos de l’instrument -vehicle per moure l’esperit, per transcendir la prosa de l’instant-(6). La “u” és la lletra última o abisme final del món de les vocals. Una silueta de dona surt a l’abisme. La llum, com el pensament, a vegades es precipita. Però la nostra mirada es resisteix-la silueta fa de contrapès visual al precipici- encara que sapiguem que la mort sempre està disposada a transformar la vida. Encara que sapiguem que la mort ens pensa amb el seu rostre de vertigen i la seva tristesa(7). Riu de transformació, lloc de desaparicions i d’aparicions, la “U” pot invertir el seu significat i convertir-se en pont en substrat, del qual surten noves ramificacions, un nou vocabulari per donar sentit al món, noves significacions, nous cosmos(8). Però J.M.Calleja no escriu només amb vocals. També ho fa amb consonants i amb moltes de les altres coses que habiten l’univers : amb objectes personals com llapis(9), rellotges, tisores(10), pintes(11), claus …, o amb objectes íntims, tan íntims com un esquelet. Com aquest esquelet que portem amagat i que ens somnia(12). 1 The first (1998) |
|
|
Text del catàleg Vocales & Objetos Personales. Centro Cultural La Caraba. Barakaldo 2001 |
|