J.M.Calleja

Ens advertia primerament que una antologia radiografia un moviment o unes tendències d’un temps i d’un territori responent a posicionaments generacionals, religiosos, ideològics o conceptuals, a criteris temàtics, geogràfics o a paràmetres estètics, socials o estilístics. Cert! Una antologia és una cartografia, una constel·lació en què tots els autors fan aportacions idiosincràtiques i valuoses: cada poeta, d’una manera o altra, transgredeix (i construeix) la tradició poètica anterior i ens demostra així que la poesia visual continua sent unes coordenades molt propícies per a la investigació artística. Alguns noms propis potser no perseveraran en la poesia visual però el seu pas per aquesta forma poètica hi haurà imprès caràcter. Per tots aquests motius una antologia adquireix sovint un caràcter sistèmic: llegim cada poema en relació als altres i ens fem una idea de les possibilitats tecnològiques del moment, de les formes de comunicació imperants i de com l’art s’hi integra; dels neguits socials i de com se’n ressent i els reflecteix la poesia.

Així mateix, Calleja avançava al primer VI(r)US que una selecció implica sempre ineludiblement una exclusió. O dit d’una altra manera, una antologia sempre serà incompleta i completable i per això mateix no haurien de tenir la pretensió d’assentar un cànon ni de definir un perímetre: sempre en caldran de noves des de noves perspectives i amb nous criteris. Aquest és un dels interessos de VI(r)us-dos, un recull que dialoga amb un compendi precedent: conscient que el panorama de la poesia visual és porós i dinàmic, es proposa veure què n’ha canviat i què hi ha perviscut els darrers quinze anys.

Comparativa. Tot i que els estudis literaris (i menys els pròlegs!) no acostumen a basar-se en la recerca quantitativa, no em puc estar en aquest paràgraf de servir-me del rigor i l’objectivitat que atorguem a l’estadística, i aportar quatre xifres per comparar els dos VI(r)US: l’u té 32 autors representats i el dos en té 30, un corpus més que generós. La primera antologia comptava amb tres dones poetes i la segona amb quatre: en futures antologies, caldrà continuar fent emergir altres veus femenines perquè les dones poetes hi són, sempre hi són. VI(r)US u comptava amb un autor nascut el 1923, Albert Ràfols-Casamada, que representava encara les generacions que van encapçalar les segones avantguardes dels anys seixanta i setanta –amb Joan Brossa, Guillem Viladot, Josep Iglésias del Marquet, entre d’altres-: en aquesta nova antologia, la seva presència esdevé ja només una influència que podem detectar de manera més o menys explícita en alguns poemes. En ambdues antologies hi ha una forta representació d’autors nascuts els anys quaranta i cinquanta del segle XX, molts dels quals van participar també d’aquestes segons avantguardes, van compartir les primeres exposicions i antologies amb Brossa, Iglésias i Viladot. Són avui poetes amb trajectòries artístiques molt consolidades i genuïnes, i molts d’ells són també A/R/Tographers (artistes (artists)+investigadors (researchers)+docents (teachers), en paraules de Rita Irwin o responen a la triple condició d’artistes, investigadors i agitadors culturals: poetes com Xavier Canals, Gustavo Vega o J. M. Calleja sumen al seu llegat poètic, estudis teòrics de primer ordre sobre poesia visual i són també els artífex d’un nombre ingent d’intervencions poètiques disseminadores. La representació d’autors nascuts els anys seixanta és també molt notable i en canvi els autors dels setanta són encara testimonials. A VI(r)US-dos trobem ja una autora nascuda els vuitanta. La diferència d’edat entre el poeta més gran i el més jove en totes dues antologies és més que notable, de 56 i 34 anys respectivament: la xifra palesa que hi tenen cabuda generacions i trajectòries molt eclèctiques: Catorze autors del primer VI(r)US, apareixen també en aquest segon volum: gairebé la meitat, fet que dóna noticia d’un escenari amb referents clars però canviant alhora. La poesia visual ha estat per a molts poetes i artistes visuals una estació d’enllaç, un camp de provatures de pas: això no és motiu de lament; com dèiem abans, totes les reflexions són transcendents, també si són furtives, esporàdiques o provenen de tradicions distants.

Antologies. Per reblar la defensa de les antologies, la presentació de Calleja del primer VI(r)US donava notícia de les compilacions de poesia visual més significatives que havien aparegut els anys precedents. Reprenc aquest fil sense ànim de fer una relació exhaustiva de les publicacions més recents, però sí que vull deixar constància d’algunes tendències generals: en primer lloc, cal remarcar que s’han continuat publicant antologies d’autor, que proposen itineraris personals i genuïns: és el cas, per exemple, de Poesía visual catalana (Universidad de Cantabria, 2010; a càrrec de J. M. Calleja), un recull de poemes visuals editat en forma de postals que hibrida el llibre d’artista i el mail art; o Paraules en llibertat. Palabras en libertad. Worte in Freiheit, una selecció que suscita diàlegs entre autors canònics i autors en actiu, i entre poetes alemanys i poetes catalans, en un joc d’intertextualitats molt ric. “PVE selección” a Hotel DaDÁ-revista de ARTE CORREO y POESÍA VISUAL, amb “Una aproximación” inicial i tria de J. M. Calleja (Ediciones El Candibrú) entronca amb la tradició del fanzine que tan útil ha estat en determinats períodes per a la difusió de formes artístiques poc ortodoxes.

Els darrers anys també han tingut lloc grans exposicions de poesia visual que s’han acompanyat de grans publicacions: no són mers catàlegs testimonials sinó llibres bells, que deixen un testimoni històric rigorós(sistemàtic i exhaustiu), personal i documentat de les segones avantguardes, un període molt fecund per a la poesia visual. Aquest és el cas de escrito está. poesía experimental en España, que sorgeix de l’exposició comissariada per Fernando Millán a ARTIUM, Vitoria-Gasteiz, i al Museo Patio Herreriano, Valladolid, el 2009 (Ediciones la Bahía, 2009): es tracta d’una selecció de poemes i de poètiques de les segones avantguardes que, mitjançant la tria i l’edició (la tipografia, l’enquadernació, els criteris minusculistes), aconsegueix mantenir el caràcter rupturista i reivindicatiu amb què es van engendrar la majoria de textos. En canvi, Escrituras en llibertad. Poesía experimental española e hispanoamericana del siglo XX (Instituto Cervantes et al., 2009), una exposició comissariada per José Antonio Sarmiento a Madrid el mateix any en motiu del centenari de la publicació del Manifest Futurista de Marinetti, en certa manera fa l’operació contrària: revisa un segle de poesia experimental i la legitima, en reclama el seu lloc a la història de l’art i la literatura del segle XX. Altres exposicions i catàlegs en aquesta línia són La palabra imaginada, una publicació derivada de l’exposició al Museo de Arte Contemporáneo Esteban Vicente, comissariada per Francisco Carpio el 2007, o escritura experimental española (1965-1983) al Museo de Arte Moderno y Contemporáneo de Santander y Cantabria, comissariada per José María Lafuente, Salvador Carretero i Isabel Portilla, també el 2007. L’any 2014 al Circulo de Bellas Artes de Madrid es realitza l’exposició Escritura experimental en España 1963-1983, comissariada per Javier Maderuelo que va donar peu a una publicació amb el mateix títol. Finalment, cal remarcar l’estudi i antologia de Jordi Marrugat i J. M. Calleja, Poéticas experimentales catalanas. Estudio y antología (Ediciones del Lirio, 2018), el qual no s’ocupa només de la poesia visual sinó de l’experimentació poètica catalana des de les primeres avantguardes, amb perspectiva històrica i rigor. I és que, definitivament, el segle XX ja permet aproximacions històriques amb la perspectiva crítica que donen els anys.

Per tenir un panorama complet de la poesia visual dels darreres quinze anys, les seves constants vitals, caldria cartografiar també les exposicions d’autor que han tingut lloc i totes les plataformes i subterfugis digitals que ha anat construint la poesia visual a la xarxa: webs, blogs, revistes digitals, publicacions en pdf, pàgines en xarxes socials, e-mail art amb tots els formats possibles: en aquesta línia cal remarcar que VI(r)US-dos conté un munt d’enllaços, pot esdevenir un punt de partida per continuar indagant i coneixent l’estat de la qüestió de la poesia visual actual.

Vius/virus. El joc de paraules que donava nom a l’antologia de fa quinze anys ens val encara avui: la poesia visual està viva, és omnipresent en les seves formes més pures en tot tipus de plataformes i formats (llibres i parets, plaquettes i webs, bústies i museus); i també és un com un virus que cala el disseny, la publicitat o el grafit (i viceversa). Aquest títol, però, el 2020 ha guanyat tot de cop una vigència inusitada, atroç, arran de la pandèmia que assola el país i el món sencer: per això val la pena aclarir que si bé l’antologia recull poemes molt recents i obres inèdites, els autors els van lliurar abans de l’estat d’alerta i caldrà esperar nous poemaris i antologies per veure com la PV aborda el covid i totes les seves derivades.

Estratègies. No crec que un preludi, prefaci o pròleg hagi de predeterminar la interpretació, hagi de condicionar el joc lliure i capriciós d’entendre i aprehendre del lector. En tot cas, pot donar algunes estratègies de joc perquè el lector valori adequadament una forma poètica exigua als currículums acadèmics: cal recordar, per exemple, que el llenguatge verbal és també un llenguatge artístic que no només apunta la realitat, sinó que en el darrer segle s’hi ha integrat plenament, forma part del nostre paisatge quotidià. Trobem lletres en parets, en la roba, en els productes alimentaris… La seva tipografia, el traç el gruix, el color, la disposició són alhora continent i contingut, són també un sema: la lletra és missatge i paisatge a VI(r)US-dos. No obstant, la presència de la imatge en societat –fotografia, il·lustració, audiovisual- és encara més dominant que la lletra i aquest fet es reflecteix en també en l’antologia: imatges creades íntegrament des de softwares, imatges vectoritzades, manipulades, filtrades, distorsionades, superposades. La tecnologia posa al nostre abast (a la butxaca, de fet) un munt de possibilitats més enllà del collage. No és un canvi menor respecte del primer poema de Ràfols-Casamada, que obria el primer VI(r)US, basat en la cal·ligrafia i el traç, ja que ens explica com a societat, testimonia la preponderància de les tecnologies de la informació i la comunicació al segle XXI.

Enmig de tots aquests poemes que se serveixen i reflexionen sobre l’allau d’estímuls diaris, es fan un lloc també els poemes sobre la pausa: l’ombra, el silenci, la pedra, la fulla, el vaivé reformulen el pauper vivere des d’una perspectiva contemporània. Tots aquests temes i estratègies fan que en certa manera cada poema visual sigui alhora una poètica, ens convidi a reflexionar sobre com ens comuniquem, com ens mediatitzem i com ens isolem volgudament o no. Aquests són només alguns dels fils que podem anar resseguint d’una pàgina a l’altra i que confirmen que una antologia no és mai una simple juxtaposició de poemes.

Un gènere? Si bé les segones avantguardes van covar la utopia de fer desaparèixer els gèneres artístics i literaris transgredint-ne i esborrant-ne els límits i les preceptives, no puc evitar de preguntar-me si mentrestant, paradoxalment, la poesia visual ha esdevingut un gènere. Si bé s’integra i deriva en noves formes artístiques com la tipografia kinètica o les vídeoinstal·lacions, perviu també per si mateixa, continua fèrria creixent en les escletxes entre l’art i la literatura com la flor de pedra i va generant el seu ecosistema d’exposicions, antologies, crítics i grups de recerca l’estudien, revistes, webs, blogs i altres subterfugis analògics o digitals per donar-se a conèixer, per interrelacionar-se. Deixo aquesta qüestió oberta per als teòrics de la literatura, o per al pròleg d’un eventual VI(r)US-tres. Constato, això sí, que la poesia visual continua essent un punt d’intersecció de llenguatges idoni per a l’experimentació artística, un camp de sentit en què llegats i estratègies creatives eclèctics s’observen i s’hibriden, i la poesia i la poètica sovint esdevenen una sola cosa.

Pròleg del llibre VI(r)US-dos 015. ACP Pont del Petroli. Badalona 2020