J.M.Calleja

Viure en els ulls

Jordi Marrugat

La poesia moderna va néixer de la crítica a una comprensió estrictament racional, científica, narrativa i, àdhuc, utilitarista de la vida. I és que aquests mitjans n’escapcen la meravella, en redueixen l’abast i en mistifiquen la veritat. Posteriorment, tant la raó com la ciència i la narració, s’apropiaren de certes aportacions poètiques al coneixement, sovint també inspirades en aquelles. Per influència directa o indirecta, la poesia acabà transformant el llenguatge analític i la mateixa idea de vida per tal que l’ésser humà s’hi acostés amb una major plenitud. La poesia, de fet, esdevingué una forma de vida més alta, una manera total d’existir amb la màxima consciència a través de la llengua.

Però al llarg de tot aquest procés, la vida humana esdevenia cada cop més naturalment en el bosc dels signes visuals. Les arts plàstiques hi jugaven, el desconstruïen, el recreaven, en feien l’anàlisi i la crítica: forjaven nous llenguatges que permetessin comprendre, desenvolupar i potenciar les relacions del real amb la reconstrucció visual que en fa l’aliança dels sentits amb la ment.

La proximitat de tots aquests llenguatges, les afinitats dels seus interessos i els intercanvis constants entre uns i altres, van acabar produint la figura híbrida del poeta visual, que té en J. M. Calleja un dels seus màxims exponents. En efecte, el conjunt de la seva trajectòria es desenvolupa mitjançant una clara apropiació, per part del llibre d’imatges visuals, d’alguns nuclis essencials de la poesia moderna: la voluntat d’emprar la poesia com a mitjà de coneixement i, alhora, de vida plena; la reflexió sobre les pròpies eines des d’aquestes; la recuperació renovada de la tradició poètica; el sentit ètic; la reflexió sobre la temporalitat de l’experiència; o la concepció del llibre com a edifici estructurat i unitari. Si el poeta viu en la llengua, el poeta visual viu en els ulls. Troba en les imatges que a cada segon consumeixen aquests òrgans, el llenguatge que, convenientment reorganitzat, completat i potenciat, permet una vida plena. A partir de la llengua, del saber de la poesia tradicional, Calleja ha donat consciència als ulls en una època que els ha convertit en l’essència de l’ésser humà, en el seu òrgan privilegiat, en el cor i el cervell que dirigeix els nostres pensaments, els nostres desitjos i les nostres accions.

Aquesta voluntat de fer que la poesia visual esdevingui la vida dels ulls, en els ulls i pels ulls, és molt explícita en l’obra de Calleja. Primer, pel vitalisme de tants dels seus poemes, sovint vehiculat a través de referències amoroses i eròtiques. En trobem en poemes d’aquest llibre, com «Divendres, 7 d’agost», on els dos cors que falten a la carta semblen fosos en una abraçada sexual que només pot imaginar-se per l’empremta que deixa una mà contra un vidre. O «Dilluns, 10 d’agost», poema construït amb un retall de la secció de contactes d’un diari.

Segonament, però, cal remarcar que molts dels llibres de Calleja són, de fet, dietaris, és a dir, comentaris visuals a la vida d’un home. En aquests casos, com que alguns elements dels poemes queden lligats a una experiència personal de l’autor, pot ser que certs aspectes del sentit final de l’obra quedin obscurits. Però en tant que es potencia el contacte entre la poesia visual i una vida quotidiana concreta, els poemes guanyen interès humà, entren en contacte directe amb allò que som tots en el nostre dia a dia.

Els vespres d’entre el 9 de febrer i el 21 de maig de 2004, Calleja va compondre una sèrie de poemes visuals que l’any 2010 va exposar sota el títol de Nocturns. Al pròleg del catàleg d’aquesta exposició, M. Àngels Ballbé ja els descrivia com la «destil·lació d’una vivència concreta consignada en un full de dietari». Per la seva banda, tots els poemes del llibre Fragments (2009) estan datats entre el 7 de febrer de 2008 i el 8 de desembre del mateix any. I és que, talment un dietari, ofereixen bocins del recorregut d’una vida. Aquesta, però, hi adquireix consciència de la manera com es produeix en els ulls: percebem sempre trossos d’imatges que, mitjançant diversos processos mentals, interpretem i combinem amb paraules, símbols i sentits per reconstruir una totalitat inexistent més enllà dels ulls, però que acabem creient trobar a través d’aquests i a la qual donem els noms d’experiència, vida, individu o món. Semblantment, Mes de María (2011) el componen trenta-un poemes escrits a manera de dietari entre febrer i març de 2011, però referits al mes de maig, el mes de Maria. Queden, doncs, completament lligats a les vivències temporals de l’individu i de la col·lectivitat, a partir de les quals es construeix un llenguatge visual autoconscient sobre l’experiència, la fragmentarietat, la percepció i el temps («¿la hora que ves, es la hora que vives?», demana un dels poemes en relació a aquestes qüestions plantejades visualment). Més recentment, l’any 2016, Calleja publicava Album 013, que la nota inicial presenta com una selecció de les pàgines del dietari visual que l’autor va compondre entre el 13 de maig i el 4 de setembre de 2013. Així, s’hi recullen, des d’una mirada poètica, fragments de materials dels moments que condicionen una vida: anades al cinema, reflexions, moments sensuals, viatges, visites a exposicions, etc.

Seguint aquesta línia, avui Calleja ens ofereix Dietari 015, unes anotacions visuals fetes entre el 15 de maig i el 20 d’octubre de 2015. Reprenen totes les qüestions plantejades en llibres anteriors, de manera que s’ofereixen com a comentari visual autoconscient a l’experiència d’una realitat diversa, dispersa i fragmentada. Són la vida del poeta viscuda en els seus ulls esdevinguts ment, cor i acció. Per això hi ha una sèrie de poemes que reflexionen sobre les pròpies eines. «Diumenge, 21 de juny» planteja la complexa relació que hi ha entre el signe lingüístic i el visual. Són dos llenguatges constitutivament diferents, com representa el fet que dibuixos i paraules apareguin aïllats, emmarcats en requadres separats. Però estableixen moltes menes de relacions entre si: tots retallen i emmarquen una realitat; tots evoquen coses semblants —núvols, ratlles i els colors verd i blanc— sobre un mateix suport —papers—; i, de fet, les paraules no deixen de ser signes visuals —com indica la pinzellada que les acompanya en el seu quadre. Mitjançant un mecanisme semblant, «Divendres, 29 de maig», en presentar el 9 d’oros amb la fotografia d’un objecte que s’hi pot referir atès el context del poema, planteja una reflexió sobre la relació entre imatge i objecte i sobre la manera com un context pot fer-nos canviar la percepció d’una realitat o la interpretació d’un signe. Les associacions reflexives, qüestionadores i crítiques de realitats diverses mitjançant contextos compartits o formes semblants és un recurs constant de l’obra de Calleja que retrobem en poemes com «Dilluns, 22 de juny» o «Dijous 2 de juliol» i ens fa dubtar de les certeses, les classificacions i les idees estables sobre els signes visuals que emprem habitualment.

I és que el poeta visual, a diferència de les nou models nou vegades cegades del «Dilluns, 18 de maig», és capaç de viure plenament en veure-hi. Elles, que tan sols són imatge, ens ofereixen una falsificació de la vida, un ideal inexistent, una aspiració vers el no-res. Són una màscara. El poeta la denuncia per tal que hi vegem més enllà. Dona amplitud a la simple imatge de moda, l’omple de contingut simbòlic i l’utilitza per crear una realitat profunda —en unir signes d’ordre diferent: nou imatges, la paraula «nine», que evoca el número nou, resultant de la suma simbòlica d’1+8, el dia de composició del poema.

Salta a la vista l’origen heterogeni dels diversíssims materials que s’uneixen en els poemes de Calleja. Això mostra com continua un altre tour de force característic de la poesia moderna, que va atorgar-se la funció d’unificar les experiències que l’home comú viu de manera completament disgregada. La poesia moderna busca mostrar la semblança entre elements dispars i arribar al cor d’una percepció harmònica i total del món. Des de la seva complaença en el fragment, la poesia de Calleja assenyala analogies inesperades que fan que transcendim la percepció habitualment plana, simplista, directa i, per tant, escindida, de la imatge. Busca, així, atènyer una totalitat última i completa, com la que sembla assenyalar el «Dissabte, 20 de juny» amb una imatge falsament simètrica que ho inclou tot, «the first & the last». Talment una versió postmoderna del Pantocràtor dins la màndorla mística i entre l’alfa i l’omega, és un dels poemes que mostra clarament els anhels espirituals de l’obra de Calleja. Com es pot comprovar en aquest llibre, és plena de referents religiosos actualitzats, reutilitzats i reinterpretats. O, fins i tot, parodiats, tal com succeeix a l’humorísticament irreverent «Divendres, 16 d’octubre», on la màndorla pren la forma d’una vulva ensangonada al centre d’un text sagrat llatí sobre la virginitat de Maria. Ben al contrari de la religió tradicional, doncs, el poema porta a la transcendència a través de l’amor també sensual.

La infinita dispersió d’una realitat cada cop més exclusivament dependent del signe visual s’unifica en l’obra de Calleja sovint mitjançant l’antiga metàfora poètica del viatge —que s’hi fa literal, ja que amb les seves experiències en el camp del mail art i amb els seus dissenys de segells, Calleja ha bastit una obra que ha viatjat. La trobem molt clarament present al poema «Diumenge, 9 d’agost». I és que un dietari és, de fet, el quadern de bitàcola d’un viatge existencial. I això és el que ens ofereix avui Calleja mirant sempre endavant, tal com manifesta «Divendres, 5 de juny», on les petjades del caminant indiquen que sempre cal deixar enrere l’ahir per avançar cap al demà.

No hi ha vida, doncs, sense la plena consciència que ens en dona la poesia. I aquesta no seria possible sense la comunitat ni la tradició. És per això que en aquest llibre, com en el conjunt de la seva obra, Calleja ofereix poemes que esdevenen una clara crítica social sobre la qual es pugui avançar cap a un art, una cultura i una vida millors. «Dimecres, 24 de juny» denuncia unes mesures polítiques circumstancials —per això ho fa mitjançant retalls de diari— que, tanmateix, empobreixen terriblement el coneixement i, per tant, la societat, la cultura i l’individu. O «Dilluns, 6 de juliol» sembla acusar el poder destructor del diner, les societats capitalistes que han exterminat altres formes d’organització comunitària.

Els individus i les dinàmiques culturals en què es troben immersos, a més, són els que fan possible la poesia, també la visual. Aquesta sorgeix i es desenvolupa al llarg d’una sèrie de processos històrics lligats a persones concretes que han contribuït a fer-los possible. L’obra de Calleja és plena d’homenatges a aquestes persones, a aquells membres de la tradició cultural dels quals és fruit i en els quals troba l’impuls que li permet avançar. En aquesta línia, «Dimarts, 7 de juliol» homenatja Jaume Vallcorba Plana a partir del logotip de la seva editorial, Quaderns Crema, que hi creix com la llum entre la fosca —no serà sobrer recordar que Vallcorba fou ell mateix poeta experimental als anys setanta i que fou, també, estudiós, editor i divulgador dels cal·ligrames de Junoy. «Dijous, 6 d’agost» homenatja l’artista Perico Pastor. O bé «Dilluns, 12 d’octubre» recorda el càntabre Rafael Gutiérrez-Colomer, poeta visual i reconegut activista de l’experimentació, sobretot durant la dècada dels setanta.

J. M. Calleja és el poeta que viu en els ulls i que fa que els nostres ulls puguin viure amb coneixement, consciència i plenitud en un món cada cop més visual. I és que, de fet, allò que diem no ho veiem pas i avui necessitem més que mai saber veure allò que tenim al davant. Perquè, com a individus postmoderns que som, we are such stuff as images are made on.

Pròleg del llibre Dietari 015.ACP Pont del Petroli. Badalona 2018