J.M.Calleja

  O que se abre aquí é o swing dun soño
Fuga de vocais. Soño de signos (Limiar) Xavier Seoane

          We are able to create thought forms
Where Science and Magic Meet S R. Dougal

Ordre, caos, musicalitat, espectacle, correspondències alfanumèriques, disposicions alfabètiques en l´espai, simbolisme, zoomorfisme, regnes mítics, paisatges imaginaris, escales invisibles a l´ull nu, holografia, el principi de la incertesa, l´atzar, circularitat, mobilitat, neo-Dadà, neoconstructivisme, post-collage, ready-mades, neoplasticisme, Bauhaus, Duchamp i l´apropiació, la pre i la metamodernitat, Mallarmé, Valery, paragramaticalitats, eclecticisme… són només alguns dels múltiples conceptes, principis i tècniques que aquest versàtil artista vincula en les seves composicions visuals.

J. M. Calleja és un artista multifacètic, un expert en les tonalitats de la imatge, una sort de malabarista espacial que és capaç de crear composicions visuals-sonores-verbals a les quals ens podem apropar des de diverses perspectives i amb resultats estètics i funcionals sorprenents. En els seus poemes, considerant el tot i les parts, podem veure una interacció d’elements heterogenis que combinats obren una caixa de Pandora. Les seves composicions mostren una propietat magnètica que multiplica els possibles camps semàntics.

Independentment dels principis organitzadors que se seleccionin, els seus poemes actuen d´una manera no lineal i auto-organitzativa. Aquest procés deixa de banda les relacions convencionals marge-centre i emfasitza, entre altres coses, una lògica espacial. Cada composició té el seu ritme particular que té el seu origen en una confluència de tècniques i una detallada atenció a imatges espai-temporals. Les seves metàfores no convencionals estan fetes d´elements explícits i implícits així com també d´una hibridesa de formes i conceptes que van més enllà de la suma de les diferents categories espai- temporals usades.

En les seves composicions, J.M. Calleja crea una sèrie d´espais híbrids: causal, referencial, vectorial, imaginari, lineal, discontinu i hologràfic, la qual cosa li permet produir una estructura semàntica més rica que la suma de les seves parts constituents.

Com podem veure, en Emprentes (Poemes 1974-2004) hi ha una gran varietat de tècniques i llenguatges que són usats de manera referencial o metafòrica com, per exemple, el fotomuntatge, el cromatisme, les variacions tipogràfiques, la geometria, la massa, la textura, altes o baixes resolucions de llum, l´ús de diverses dimensions espacials, etc., que produeixen una subjectivitat selecta i un món estètic autònom. Hi trobem, sobretot, una intermitent conjunció de formes, llum i sentits, confabulant enfront del lector-espectador des dels diferents centres actius dels poemes (objectes, punts, espais, buits, línies, signes orto-gràfics, etc.).

Darrera d´aquestes forces visibles, i no tan visibles, operant entre si, hi ha una trajectòria rítmica que capta l´atenció de l´ull i el guia cap a direccions i velocitats diferents. El punt inicial varia en cada poema. Pot ser ubicat a qualsevol superfície del poema. Pot ser un objecte explícit o un espai buit que crea tensió i ens fa mirar vers aquesta zona específica. És en aquest procés que espais diferents i marcs temporals poden activar-se conjuntament i produir una única confluència de sentits visuals, metafòrics, històrics, simbòlics i místics.

El poema  “Isme Capital” capta la nostra atenció cap a la part inferior esquerra de la imatge. En aquest espai “marginal” ens adonem d´un sentit central del poema. Des d’un pla descriptiu, veiem una dona que porta dues galledes de llet i ens evoca la faula d´Esop, recreada per F. Samaniego “La lechera”. La moralitat d´aquesta faula popular diu que és millor comptar amb ello que hom té que no pas fer castells a l’aire. D’altra banda, en el poema, també hi veiem el signe del dòlar en el davantal de la lletera reforçant aquesta faula.

Aquest és un poema visual d´una faula escrita. La moral de la faula és encara viva en el segle XXI. El títol “Isme Capital” és un altre signe que ens connecta amb la faula d´Esop i els perills de voler-se fer ric de manera ambiciosa. L´autor trenca la paraula en dues parts i inverteix l´ordre morfològic. La paraula real és”capitalisme”.

El fons textual del poema en complementa el tema central. Els nostres ulls miren el text alfabètic del fons del poema que també inclou una correlació numèrica amb cada paraula. Hi ha un ordre alfabètic que no és temàticament consistent i els números no tenen correspondències amb el conjunt del text. En aquests dos plans podem veure com es trenca la lògica imaginativa de la lletera basada en una lògica capitalista, fent-se ressò de la faula d´Esop.

Un altre poema, molt diferent pel que fa als seus principis compositius i disseny és “Autoritats”. Aquesta composició visual té un llenguatge geomètric, una direcció i una significació simbòlica. L´àrea activa del poema se situa a la seva meitat inferior. I la forma activa que guia la nostra vista és un triangle. El triangle està format amb tres dels quatre asos de la baralla espanyola emfasitzant juntament amb el títol “Autoritats” i la data de realització del poema (1975), el poder del diner, l´exèrcit i els dictadors.

Aquest poema ens permet fer-ne una lectura històrica, simbòlica i cultural posant atenció a elements que no tenen res en comú fora del mateix poema. Veiem en el text que estan operant diversos llenguatges, la qual cosa ens convida a fer diversos tipus de lectura.

El poema  “Vent” ens enfoca cap a una línia potencial en l´espai. És una trajectòria lineal i dinàmica que s´origina a la part inferior dreta del poema i va cap a la seva part superior esquerra. Aquesta línia potencial surt del cos de la lletra “i” i va al punt de la “i” situada a certa distància i des d´una posició angular.

La línia potencial i el punt són les àrees més actives del poema. El títol “Vent” pot suggerir de manera referencial la direcció del vent que porta el punt de la “i” lluny del cos de la lletra, però tant el cos de la lletra com el punt estan impresos en negreta i són cossos sòlids i pesats. Això suggereix que mirem la lletra, i per extensió les lletres, com a objectes estètics i no com a instruments funcionals o senzillament comunicatius. Aquest és un motiu avantguardista que activa una percepció física i estètica de les lletres.

En aquesta trajectòria imaginària que envers el punt de la “i”, allunyada o no pel vent, nosaltres estem co-creant el poema volant amb el vent cap al punt de la “i”, punt el cos massiu del qual en l´espai s´assembla a un dels “punts” de Miró. Encara que aquí el poema-quadre està en blanc i negre tot accentuant el contrast i el dramatisme dels nostres mons imaginaris que també suggereixen un espai surreal i hiperreal.

El títol del poema  “Fum” fa referència al contingut verbal del poema, en el qual es presenta un llistat de noms de capsetes de tabac, moltes ja inexistents. En el seu aspecte formal, l´autor ens fa enfocar la mirada en línies horitzontals i especialment en la línia vermella situada a la part superior central del poema. Es tracta d´un poema altament denotatiu que utilitza la tècnica publicista del catàleg per referir-se a un context  sòcio-cutural representatiu de l´Espanya de la segona meitat del segle XX.

El poema  “Valerigrames IX”, un poema dedicat a la poesia experimental de Valery, obliga l´ull a fer una trajectòria vertical i descendent en connexió íntima amb el procés d´esborrar els límits entre el que és verbal i el que és visual. Aquest poema forma part d´una sèrie de 10 poemes que pertanyen al llibre Mixtures (1993) que sorgiren després de treballar durant un temps amb fotocopiadores.

El poema  “Tret” està basat en el poema “Revólver” del llibre Eclipse d´Alan Ridell. En aquest cas, el tret és d´amor. El poema ens remet al poder creatiu de simetria i asimetria, i a la reversibilitat del signe. En aquesta composició visual hi ha almenys dues lectures possibles, semànticament compatibles. La simetria que hi ha al poema es produeix en diversos nivells, espacial, rotatiu i conceptual: “love” i “evol” (“evol” suggereix també la paraula evolució) es fusionen en un punt centrípet, una font metafòrica que genera simultàniament ambdues paraules i conceptes. La combinació dels mateixos fonemes que produeixen les dues paraules seguint una direcció cap a la dreta o cap a l´esquerra i la unió d´ambdues lletres girant cap a un mateix punt suggereixen en anglès la lectura: Evolution is love. Love evolves. Evolució és amor. Amor és evolució. “Evol” i “love” són dues cares de la mateixa figura, dos contraelements com la matèria i l´energia, cadascun girant en direccions i freqüències diferents.

El poema “Vertigen” introdueix un subespai, una trajectòria potencial basada en lleis causals i gravitatòries. Una dona està intentant mantenir l´equilibri en la part superior esquerra de la lletra “U” per tal de no caure. La manca d´equilibri de la senyora crea una tensió i un dinamisme visual i semàntic que es complementen entre si. El fonema “U”, en ser pronunciat, produeix un so unidireccional similar, però en una escala més petita, a la força del vent que bufa en una direcció. Aquest poema enllaça i condensa tres llenguatges fonamentals en l´estètica visual de l´autor: icònic, cinètic i sonor. I, a més, capta i fixa en el temps i en l´espai, tant verbal (títol) com visual el moment previ a la caiguda.

El poema  “Amén” s´acull a una lectura similar. L´autor utilitza el símbol de la creu com a instrument per a la creativitat. La “A” és la lletra central i se situa en el centre físic de la imatge i suggereix quatre lectures seqüencials de la paraula “Amén”: dues de verticals i dues d’horitzontals.

El poema  “Music” està compost en honor a Louis Armstrong (L A). Els diferents signes del poema -visuals, verbals- ens inviten a veure i escoltar la trompeta de Louis Armstrong. En aquesta composició destaca la utilització de signes híbrids com “L ( ) A”. Per extensió, el poema es refereix no solament al jazz sinó també a un ambient artístic en què es privilegia la improvisació, la intuïció, la versatilitat i la tècnica.

El poema  “Due direzioni” fa referència a codis de representació que actuen en el poema en moviments antagònics. La lletra “R” fa referència a l´animal que es veu a la dreta, el rinoceront, però l´autor inverteix el fonema “R” i crea un procés òptic de lectura divergent. S´activen dues direccions de lectura (d´esquerra a dreta i viceversa) i dos plans referencials (el llenguatge verbal i el visual): l´efecte especular de l´escriptura (R) i el dibuix d´un rinoceront.

El poema  “Viatge d´estiu” és un poema molt explícit que guia la nostra mirada, amb les agulles del rellotge, d´esquerra a dreta. És, a més, un collage que interrelaciona diversos tipus d´espai, temps (lineal, metafòric, simbòlic, històric, referencial) i “alfabetisme” visual,verbal i artístic.

Cada poema té la seva pròpia dinàmica, la seva trajectòria seqüencial i no lineal per a la vista. L´autor combina, en cada poema, unitats de significació verbals i visuals que operen amb un ritme propi que produeix la seva pròpia estratègia de lectura.

Els elements cromàtics són també significatius pels seus diferents efectes visuals i emocionals. En el poema  “Autoritats” tenim un escàner sense efectes especials de tres cartes de la baralla espanyola. Mantenir els mateixos colors de les cartes té una funció referencial que subordina el detall de cada carta a favor d´una lectura més general en relació amb el títol i el context històric.

En el poema  “Cap” veiem com el color es va fer servir per reforçar un tipus de lectura. L´esquelet del cervell i la capa en un altre pla de lletres vermelles combinades a l´atzar, dramatitza la nostra capacitat com a humans d´usar el llenguatge per a finalitats diferents (creativa, científica, comunicativa,…). En el poema d “Week”, les quatre lletres “W”, “E”, “E”, “K” als quatre vèrtexs del poema actuen com un marc extern i componen el títol del poema “Week”. El color vermell també suggereix el foc referent en relació amb els llumins del poema i als set dies de la setmana.

Aquest poema, com molts d’altres de J. M. Calleja, presenta una història gràfica i simbòlica, una narrativa ubicada en un marc espai temporal. En aquest cas, el marc temporal és la setmana que suggereix treball, productivitat i temps per descansar (la setmana se sol estructurar en 5 dies feiners i 2 dies festius). També podem pensar en la paraula “week” en referència al número set. El número set és un número místic, religiós, astronòmic i astrològic. El cicle complet lunar, el constitueixen 4 setmanes. Les nostres vides també tenen canvis significatius segons cicles de set anys. El set és un supra-número que es troba en la naturalesa. En el poema podem veure com cada llumí simbolitza un dia, una setmana, un cicle, un micro o macro element en relació a la vida i la mort, amb un ritme i freqüència específics.

Les composicions de J. M. Calleja són significatives per les múltiples lectures que generen i per les estructures internes emprades. Les formes simbòliques i referencials creen una heterogeneïtat de sentits. El procés de lectura que s’exigeix en les seves composicions és sempre espacial però no sempre seqüencial, continu i lineal. Hi ha poemes, com hem vist, estructurats en principis clau alternatius. Els diferents plans compositius dels seus poemes estan sempre interrelacionats.

Un altre element significatiu en les composicions de J. M. Calleja és el tractament del llenguatge. Com hem vist, el llenguatge es pot fer servir com un objecte. Les lletres es poden convertir en objectes artístics per ser contemplades des d’angles i posicions diferents. I aquí la imaginació pictòrica és part del procés creatiu.

Les interrelacions entre patrons lineals i no lineals en els seus poemes tenen una qualitat “performativa” que es pot relacionar indirectament amb la geometria fractal  i d’autosimilitud entre les parts i el tot. Cada composició té uns punts més actius i menys actius, una trajectòria clau, un ritme i una freqüència. Podem alliberar els nostres ulls d’aquestes normes internes, però el poema té un sentit d’acord amb una trajectòria específica que hem de seguir.

Aquest sistema creatiu i complex on es troben caos i ordre obre una sèrie d´aproximacions i lectures multidimensionals a través d´un procés sinestèsic que ens ajuda a descobrir un món ocult de sentits i tonalitats.

Els poemes de J. M. Calleja estimulen la imaginació i la màgia de la interconnexió de tots els seus elements convidant-nos a “mirar el río hecho de tiempo y agua / y recordar que el tiempo es otro río” […] (Borges, “Arte poética”).

En mirar les composicions de J. M. Calleja, podem veure un ritme particular en cada poema i una sèrie de correspondències exquisides. Des d’aquesta inacabable interferència d’elements, dimensions i sentits, veiem un riu de temps i aigua, una estructura de barreges feta d’imatges espai-temporals que porten la seva pròpia sonoritat i ressonància en els seus espais líquids. En les seves propietats intrínseques i dinàmiques, cada poema ens ofereix un riu de temps, una llavor de suggeriments i mons com en el poema  “The last poem” que emfatitza una concepció de la poesia interdisciplinària i inclusiva en què allò que és místic, científic, artístic, analític, màgic i tècnic confabulen.

Pròleg  del llibre Huellas. Poemas visuales 1974-2006. Carlos Pineda Editor. México D.F. 2013