J.M.Calleja

Cada cop que em demanen que expliqui com abordar la poesia visual, em trobo amb un gran conflicte, no sé si proposar als meus interlocutors que a fi d’aconseguir unes claus de lectura aprofundeixin en el món de la preceptiva literària i l’hermenèutica, si suggerir-los que s’endinsin en el món de la iconografia, la simbologia o els pictogrames propis de la història de l’art o que penetrin en un camp més críptic, com és el de les escriptures màgiques i oníriques. Tres vies que ajuden a comprendre la poesia concreta, experimental o visual, una pràctica que demana, més que cal altra, llibertat d’observació, pensament i comprensió. En el món de les arts i les lletres, els mètodes d’anàlisi volen anar generalment de les percepcions més obertes i lliures a les coses concretes i tangibles. La poesia visual, però, segueix un camí invers, ja que parteix d’uns elements mínims de significació per a exigir al lector que interpreti el poema, és a dir, que tingui un paper tan actiu com el de l’autor.

Sóc del parer que això que ara en diem poesia visual és tan antic com l’existència de l’home. De fet, si seguim el fil que mena del pictograma al logotipus, no solament descobrirem la seva evolució, sinó que constatarem com les simbologies, els recursos retòrics, les imatges metafòriques o qualsevol dels repertoris sígnics creats al llarg de la història de la cultura segueixen constituint un camp ple de possibilitats expressives, que la saturació audiovisual que patim no ens pot fer oblidar o menystenir. I és això precisament el que ens recorda J.M.Calleja a Alfàbia, que les imatges i els textos no tenen una significació unívoca i que, al contrari, és la seva vertebració la que genera unes altres imatges, unes significacions diferents, uns discursos nous, en definitiva.

Emprant recursos provinents del lletrisme, les paraules amb llibertat, el collage, la il·lustració, el grafisme o la publicitat, Calleja treballa en els nivells semàntic, visual i fonètic, de manera que tots els signes que posa en joc ens remetin a una idea que ens inciti a respondre activament als seus estímuls, ja que només d’aquesta manera les seves propostes poden esdevenir poemes.

Calleja s’adreça a un públic intel·ligent, que no solament ha llegit llibres i ha mirat imatges, sinó que les recorda i és capaç d’articular-les de nou perquè se les ha fetes seves. I si dóna poques pistes és perquè sap que els lectors-espectadors completaran tot allò que falta, enriquint els camps simbòlics, traient-ne conclusions pròpies. Els seus són suggeriments treballats en el territori de la penombra, aquell tram que hi ha entre el significant i el significat, i no estableixen fronteres ni territorials ni culturals perquè allò que interessa Calleja sobre tota altra cosa és demostrar que no hi ha solament una hermenèutica sinó moltes i que malgrat utilitzar les mateixes lletres, els mateixos números o les mateixes imatges, podem ser prosaics o podem ser poètics i si ell ha preferit la segona opció és perquè en el fons és un alquimista de la intel·ligència.

Pròleg del llibre Alfàbia. Arola Editors. Tarragona 2000