J.M.Calleja

No sé si la constatació de la lògica superior que demanava per a la poesia Novalis no estarà en l´arrel del que va buscant gran part d´aquesta altra poesia que es va lliurar en un viatge més enllà de la paraula, fins a abastar la realitat absoluta a la qual aspirava Novalis: la matèria, l´espai, el temps, el silenci, l´àmbit d’allò que és real en la seva dimensió més àmplia.

No acceptada encara avui per molts, caracteritzada per altres com a pintoresca, críptica, simplement ludista o senzillament naditzant, aquesta poesia segueix obrint camins, explorant zones inèdites, desvetllant espais, fent ponts entre el que és possible i el que és impossible, el llenguatge i allò que és real. Ha acabat el temps del progrés teleològic de les avantguardes històriques, però encara hi ha a l´aire moltes de les llavors que van escampar, com una fèrtil i sorprenent tirada de daus, a l´atzar. Al necessari atzar.

J.M.Calleja és un dels creadors més fecunds i constants d´aquesta terra incògnita en l´horitzó cultural peninsular. Nascut a Mataró, a les calendes del 52, ha fet una trajectòria rica i inquieta en àmbits molt diversos, suports, tècniques i gèneres. Provinent del món de la imatge (fotografia i cinema), va fer films en s.8m/m. a finals de la dècada dels 70. Amb activitats de poesia visual ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives, nacionals i internacionals, i en múltiples trobades i debats. Ha publicat en diverses revistes, ha fet instal·lacions i performances, i ha realitzat, sol o amb altres companys de viatge, nombroses col·leccions de quaderns i revistes. Ha coordinat exposicions, i ha editat un notable corpus de poesia visual en llibres, plaquettes i revistes, i fins i tot ha explorat àmbits estètics i expressius en llibres d´artista d´exemplar únic.

Home de cultura vària i profunda curiositat artística i intel·lectual, està obert a un ampli repertori de coneixements (literatura, poesia, arts plàstiques i visuals, música…) i a experiències creatives molt diverses. En aquest sentit, i com a creador d´instal·lacions, ha evidenciat un alt nivell, com es pot comprovar, entre altres, en experiències com “Natura morta”, amb gàbies a les parets i cabells humans llençats al terra; “In illo tempore”, en què mostrava dos rellotges antics de paret sense busques i el terra ple de naftalina, en una evocació temporal que integrava el buit metafísic de la captació temporal amb la percepció olfactiva; o en diverses instal·lacions fetes amb aigua, en què a la seva condició de mirall, a l´ús de muntanyes de sal o de fotografies del mar, unia l´element auditiu a través dels variats sons de l´aigua… Temps i espai, en un continuum, en interacció amb el conjunt dels sentits, contribuïen a una rica percepció sinestèsica. Poètica. No hi ha cap àmbit o material en què J.M.Calleja no busqui aquest alè inexpressable que és allò “poètic”: aquesta imantació o emanació, misteriosa però psicosomàticament embolcalladora, que ens deixa en el cos i en l´esperit una vibració empàtica, una tremolor auràtica.

En certa manera, el poeta trepitja el terra de manera diferent del científic, del filòsof, del polític, de l´empresari… La seva corporalitat, la seva ubicació personal en el món és poètica. I J.M.Calleja imanta les seves creacions amb un sentit líric de les coses, amb un alè platònic i numèric, amb l´àlgebra d´un món de símbols, al·legories i correspondències que van d´allò que és conegut a allò que és desconegut, d´allò que és real a allò que és imaginari, d´allò que és ple a allò que és buit, del temps a l´espai. Concepte i emoció, objecte i energia són indissociables. El silenci és so. El lector és espectador.

J.M.Calleja treballa, com Rilke denunciava, en els àmbits d´allò que és obert. Viatja sense xarxes, sense menysprear els més variats i inèdits horitzons: Així la poesia assimila la lingüística i la semiòtica, se submergeix en la publicitat i en el disseny, en la senyalística i en la iconologia, en les arts plàstiques i en la música, en l’al·leatorietat de l´atzar i en el ludisme creatiu… Per a ell, fa temps que les fronteres i els gèneres han esclatat. El que queda és la medul·la poètica del món, aquesta saba intraduïble i potser inexpressable que l´il·lumina des de dins.

Per a J.M.Calleja, l´Ordre Alfabètic ha esclatat. L´Era Verbal és també Visual. El poeta entra, a través dels residus i fisures del llenguatge verbal i de l´alfabet, com a través d´una fuga entre les reixes del llenguatge per obrir porus i portes al camp fenomènic i arribar a allò que és obert. El món és, per a ell, un alfabet dinamitat, lliure, viu: un llibre obert. La poesia explora entre els intersticis d´allò que és real fins a descobrir que tot és alfabet perquè tot és Verb: la poesia és un aleph irradiant que ho absorbeix tot i il·lumina des de dins. Tots som lletres d´un text infinitament inespacial i intemporal: l´univers en la seva totalitat és llenguatge que vol ser desxifrat per ser novament xifrat pel logos poètic i la seva creativitat.

* * *

Aquest llibre, dins d´aquesta àlgebra ordenativa i pitagòrica, consta de tres parts alquímicament concebudes amb objectivitat i rigor. Perfecta estructuració que construeix un cosmos ordenat, però que també permet, a més de la lectura seqüencial i interrelacionada, la independència de les obres.

La primera part és Fuga de vocals. Són fugues vocàliques construïdes per poemes rotunds, senzills, de nítida resolució icònica. En general, es tracta de la trobada contrastant i sorpresiva de dos elements. La narrativitat està continguda. Les icones vocàliques o visuals juguen sobre la blancor mallarmeana de la pàgina i estableixen un complex joc creatiu entre al·leatorietat i analogia. L´impacte de sobrietat conceptual no impedeix una digressió discursiva, intuïtiva, imaginativa…, procés complex d’on sorgeix el lirisme, el joc, el misteri, les trobades, la ironia… fins i tot l´humor.

La vocal “a” és l´inici -i el centre- del món. En l´inici, la vida despertà, i començà a volar. Com una papallona? En el cor de la vocal inicial i més oberta, J.M.Calleja hi situa una papallona. Basho hauria aprovat aquesta trobada sorpresa. Només que tal vegada hauria escollit una libèl·lula. Tot és gènesi, germinació, vida, vol, en aquest poema. Feliç despertar de la creació. Tan eterna com efímera: llamp d´un moment vocàlic, de l´aleteig tremolós d´un instant, de la imatge tan fugaç d´una papallona despullada i fràgil.

Però de seguida, després de la sorpresa del despertar, comença la complexitat. Sorgeix el somni del pensament, els jocs entre món i ment, entre allò que és real i la percepció, l´home i la vida. L´home itinera. Li neixen les ferides acústiques que després engendraran les paraules que un dia anomenaran les coses. Les vocals -en aquest període- si no rimbaudianament èbries, almenys són clares, germinants, alegres. El llenguatge fa arrels. Entra el jo a la història. La tensió, la fuga, comencen…

Per això una dama, amb la libèl·lula del seu para-sol, pot treure el cap, com en un quadre de Friedrich, a l´abisme de la “u”, aquesta vocal tancada, amb la qual fonosimbològicament espantem els nens. I al cos, se li veu la part del darrera de l´esquelet. I el món és una xarxa de trajectes atzarosos. I en el novè poema l´estatisme desemboca en dinamisme, l´ordre en inversió, l´equilibri en desequilibri…

A la segona part, Habitacles, es mostren diferents habitacles de l´ésser humà: sexe, submissió, cossos, enfrontaments, política, economia… Aquí entrem en un àmbit de relació, fins i tot històric i social… de Polis. La realitat és també laberint, conflicte, violència, autodestrucció. Només el territori del desig estableix marges d´utopia, alfabets que voldrien assolir una plena liberalització de “corsés” i de codis. Encara que sorgeixin fàl·liques experiències violentament destructores en el fusell i en les tisores.

La tercera part continua, com les anteriors, amb aquest joc complex metafòric i analògic, de subtils correspondències i il·lacions, entre lletres i imatges. El seu títol Vent de pon(en)t, amb el seu joc conceptual i fònic inclòs, ens porta a la tragèdia de viure: tots els poemes fan referència, d´una manera o altra, a la mort.

La barca traient el cap pel mäelstrom del remolí, el camí que es fa temporalment en caminar, els objectes cendrosos que anuncien la cremació, l´esquelet, la tirada de daus del destí atzarós, la “x” que tant pot ser una creu com una forma de d´anul·lació… tot evoca el record de l´extinció, l´anihilament, la mort.

Per això la clau, lluny de ser fàl·licament fecundativa, eròticament desvetlladora d´una entranya que seria gènesi, naixement, passió… es mostra com a tanàtica, ja que allò que obre és el ventre de la mort: aquesta ferradura, negra, aquesta omega final simbolitzada per la “z”, aquest final de l´alfabet de la vida i anunci de l´ombra. Per això la calavera final absorbeix la nit i el dia.

La calavera desterra la papallona de l´inici. La “z” final tanca el cicle que la “a” iniciava tan auspiciosament. Gènesi i apocalipsi? Eros i Tànatos? Obertura clara, lluminosa de la “a” oberta enfront l´opacitat de la “zeta” aspra i vigorosa, espessa, negra?

Això només són interrogants nostres, suggeriments, declivis… És el lector individual, concret, qui ha de viatjar des de la seva sensibilitat, a la recerca de les seves certeses i de les seves trobades. El llibre és una partitura o un alfabet imaginari de signes. Va del silenci del blanc al so del grafisme que s´imprimeix, negre o vermell, a la pàgina.

Escoltar aquests silencis, obrir aquests intersticis a través dels quals allò que és “poètic” parla, és una tasca per a la imaginació. La ment, la intuïció, la imaginació, la sensibilitat s´han d´obrir a un joc poètic i mental, però també amorós de signes, metàfores i correspondències, lluny de qualsevol sentit críptic o obsessió lingüística o semiòtica.

El que aquí s´obre és el swing d´un somni: el de viatjar pel misteri que va d´allò que és conegut a allò que és desconegut, de l´evidència a l´eterna paradoxa. Els semas han esclatat. Les paraules volaren, fins i tot les síl·labes, i les lletres plogueren sobre el món, fecundant-lo. El nou alfabet d´imatges i de lletres és aquest somni. Obrir-lo és obrir els porus. Banyar-se en un somni tan adànic com heraclità en què el temps i l´espai no són contradictoris; en què la boca parlar com l´ull i l´ull contempla com el llavi.

Fuga de vocals. Fuga de signes. Presències. Absències… A la caverna platònica, el somni somnia…