| A C |
Víctor Infantes
|
|
En un principi, tan sols hi havia el signe: àrid, elemental, abstret; de la seva presència, en va sorgir la necessitat d´anomenar-lo, de definir-lo, de rodejar-lo de límits. Com una successió interrompuda, vingueren després els seus sentits, els materials del propi ésser, les eines per reconèixer-lo. Es van dibuixar tots els perfils possibles i va néixer (lentament, sorprès) la seva topografia essencial i única. Les coses es van omplir de noms sense dir, pur acte d´establir la seva relació gràfica amb el seu sentit i a poc a poc les comunes s´ompliren d´evidències. Quan el passeig organitzat d´un nombre incalculable de representacions es va fer poderós, el gran poeta escollí el nombre elegit i donà mida i dígit a tot allò que es podia expressar com a presència seva. Dels elegits entre la multitud es nodriren totes les idees i quan s´establí la seva longitud gràfica, l´alfabet preguntà pel seu destí: vint-i-sis signes reduïts en la seva pròpia dimensió significant. I ve una nova aurora i amb la seva sorpresa de buit entre les escales s´inicia una processó de acs desatenta i lliure; entre els seus límits, s´hi apleguen tots els signes i comença novament la seva desfilada: ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac, ac. Ets capaç de no sentir el seu silenci?
|
|
|
Pròleg del llibre Desfilada. Emboscall Editorial. Vic 2003 |
|
| H A C |
Carles Hac. Mor
|
|
Vet aquí que, entre les poques hacs que en català tenen so -una aspiració-,>/span> hi ha les de les onomatopeies que expressen la rialla: ha!, ha!; he!, he!; hi!, hi!; ho!, ho! i hu!, hu!, i potser alguna altra exclamació. I també és aspirada la hac de la interjecció hem!, que expressa dubte amb malfiança.
I aquesta malfiança, o al revés, l’aspiració a fer riure, emparenta la hac de hem! amb la hac d’Hac. Perquè aquest pseudocognom prové de la caplletra d’un llinatge tacat per feixista, el qual, així, reduït al nom -Hac- de la lletra quasi sempre muda, resta exorcitzat, com aquell qui diu, tot i que, amb la seva inicial, roman la petja de l’estigma. I alhora el pseudònim Hac és així mateix parent de l’onomatopeia riallera ha!, que pot arribar a substituir l’apel.latiu Hac. I fixeu-vos que, davant el nom de la lletra h o H, l’article la no esdevé l’ (diem i escrivim la hac) i, en canvi, pronunciem i escrivim l’Hac (o, més ben dit, l’Hac Mor), i si aquest Hac fos femení, igualment diríem l’Hac (i que el mot hac sigui femení atorga a la lletra hac una ambivalència que s’adiu amb la modernització dels exèrcits, on comencen a admetre dones). I adoneu-vos que -formalment, estèticament- la lletra H (hac majúscula o de caixa alta) pot ser, no pas necessàriament, la lletra més nazi o militarota de l’abecedari, i si així fos, sort que, en general (que és d’aquells qui manen més a l’exèrcit i, segons com, al defora de l’exèrcit), la H és silenciosa, mal que té unes bones cames per caminar. De fet, la H és l’única lletra de l’abecedari que pot desfilar militarment, fins i tot amb marcialitat bel.licosa: ens és difícil d’imaginar la B desfilant, o la C, o la D, o les altres lletres (la L tal vegada ho podria fer de cantó, i la A ho faria tan brossianament que, en comptes de militarista, quedaria de cercavila de carnaval de barri; i si la P desfilés faria el pas del Pollastre saPastre i guerrer i amb el PPit inflat). De tota manera, aneu a saber si la desfilada d’hacs de Calleja és de soldats o de majorettes erotitzades per allò de “feu l’amor i no la guerra”. En la poesia i l’art de J. M. Calleja -que hi són o vénen a ser la mateixa cosa- hi ha tothora tanta megaironia o distanciament d’arrel per ventura ultrabrechtiana que les interpretacions que hom en pot fer -i que no cal fer- són tantes que no condicionen gens la llibertat d’opinió del lector o espectador. I això no obstant, hem!, sospito que en el hiperhermetisme callegià hi ha molt ha!, ha!, i poca P. I ara que les hacs tornen a desfilar, recordeu allò que al pròleg us ha estat demanat: sereu capaços d’escoltar la remor de les hacs? |
|
|
Epíleg del llibre Desfilada. Emboscall Editorial. Vic 2003 |
|