J.M.Calleja

El verb es va fer verb (per fi!) i conjugà entre nosaltres. I es va dividir en tres flexions i, a més, es va ordenar en modes, temps, nombres i persones, i classes. Si tenim el verb, tenim, amb ell, molt guanyat, però també molt per aconseguir; perquè hi ha verbs per a tots els gustos. Comencem per les classes. N’hi ha d’auxiliars, que són els que ens ajuden; causatius, que són aquells en què el subjecte no executa l’acció, sinó que la fa executar a un altre (molt, molt utilitzats per determinats subjectes); copulatius, també molt utilitzats entre dos (o més) subjectes; defectius, que són els que no s’utilitzen en totes les seves possibilitats; deponents, estranys, amb doble personalitat, perquè són actius, però es conjuguen en forma passiva i tenen, per tant, dues veus (complementàries indistintament); semideponents, més estranys encara, jànics a voluntat, perquè es conjuguen en activa el present i en passiva, el passat, però amb significat actiu (ho sento, ho diu la RAE); freqüentatius, els que repeteixen accions (a vegades, insistentment); impersonals que, com que no tenen personalitat, es conjuguen en la tercera persona, sense voler saber res de si mateixos; tercipersonals, són els que només es conjuguen en tercera persona del singular i del plural (i, a vegades, com a bons pronoms freudians de doble personalitat, estan farts dels anteriors); incoatius, els que indiquen l’inici de l’acció (també anomenats, a vegades, verbosya); transitius, aquests, els coneixem bé, són els que transiten, van i vénen; intransitius, en canvi, els estàtics, aturats i immòbils; irregulars, no són molts, però és millor no tractar amb ells habitualment; pronominals, perillosos, perquè es conjuguen, en totes les seves formes, amb un pronom que concorda amb el subjecte i no exerceixen cap funció sintàctica; regulars, els més coherents de tots, ens en podem fiar: etc. Hi ha més classes, però amb aquestes ja tenim prou exemples per poder conjugar amb certes garanties. Així ho ha fet l’autor.

Si tenim el verb, els verbs, tenim els seus modes, que també s’anomenen, els anomenen (curiosament:) accidents. Un d’ells és indicatiu de per on van els trets; un altre és molt subjuntiu, molt subjectiu per a moltes coses; també condicional, que ens determina i ens supedita i, per últim, imperatiu, que ordena i mana, sense contemplacions, totes les persones, menys a si mateixes (no tenen el jo).

Si tenim el verb, podem comptar amb el temps, amb els temps; no amb tot el temps, però sí amb alguns temps, els més importants, tants simples com compostos: el passat (ja passat), el present (que acaba ara mateix de ser també passat, en escriure’l) i el futur (que serà passat ja quan això es publiqui, però que ho és mentre ho escric).

Ens queda la persona i el seu nombre, la identitat (jo, tu, ell), les identitats (nosaltres, vosaltres, ells); allò que és més personal, més íntim, però també allò que és col·lectiu, social. Aquí, hi som tots, amb la nostra (de)nominació més elemental.

Tots som verbals, alguns verbosos i molts més dels que ens creguem atacats de verbositat (també diagnosticada com a verborràgia), per això, quan ens posem a conjugar no sempre les coses són com semblen o com haurien de ser. I J.M. Calleja se n’ha adonat abans que ningú i ens avisa: alerta amb els temps verbals i, sobretot, amb les persones, amb algunes persones.

Per tot això, i amb tot això, encara que tots podem conjugar amb totes les persones, cal estar atents a l’última persona, perquè el que conjuga l’últim (com el que riu) té l’última paraula. Jo conjugo, tu conjugues, ell conjuga, nosaltres conjuguem, vosaltres conjugueu i ells, bé, ells, sí, també conjuguen, però a vegades canvien de verb i són capaços de substituir tota la conjugació.

Pròleg del llibre T(i)EMP(O)s VERBAL(e)s. Madrid 2012